Pasqua

Les Caramelles de Dilluns de Pasqua, al Palau del Rei Moro (2013). Fot. Joan Duran

Pasqua, una paraula que múltiples concrecions que genèricament s’acobla amb el significat de “pas”, vinculada al judaisme – la celebració del pas per l’èxode del poble jueu sortint d’Egipte, així com també el  pas del Mar Roig – i posteriorment al cristianisme – la celebració de la resurrecció del Crist – esdevé també per a nosaltres el pas – de vegades més simbòlic que real – del l’hivern a la primavera. És cert que hi ha anys que són dies de pluja, d’un trànsit climàtic feixuc que no acaba de fer net, però no és menys cert que sabem que, al capdavall, el sol i el bon temps s’acaben imposant fins el punt que quan arriba el juny la calor de l’estiu ens fa oblidar l’aigua i la humitat dels dies de trànsit.

Pasqua és sinònim de primavera, del desglaç irremissible, del gaudi dels primers banys de sol, d’olor de roses, de la blavor implacable de l’abril i de la florida imparable de la natura en tots els seus àmbits. També és sinònim de Caramelles, i que diu Caramelles, diu de música, i de poesia. A Sitges és tradició que músics i poetes, antics i moderns, joves i grans, històrics i actuals, configurin un programa de cançons i melodies de sempre de renovació periòdica i de posada en valor permanent d’unes formes de cultura popular que perduren i es renoven, com la terra i la natura. Són valors nodrits per la saba de la tradició i pel sentiment de l’arrelament. Uns valors que, com les melodies i els poemes, amb la renovació van guanyant la batalla a l’actualitat i al temps. 

És per això que quan arriba la Pasqua m’agrada retornar als poetes que l’han cantada, als autors dels versos que acabes aprenent i recitant més enllà del tòpic. Com la “prada verda”, que ve a ser un himne oficial de Caramelles, no perquè estigui vinculada a una de les entitats centenàries sitgetanes com és el Retiro, que l’ha popularitzada generació rere generació, sinó perquè, a més, conté tots els tòpics del temps i de la festa descrits amb una poètica que ha assolit el guany de l’atemporalitat, com és la del poeta noucentista Trinitat Catasús. El poema es titula “Dissabte de Glòria” i la primavera, la llum, les campanes, la mar, la Pasqua, el sol, els ocells, les besades, el cant i la florida hi esclaten en un joc i ressò de lluïment que ens fa entendre fins a quin punt la poètica del Noucentisme s’emmiralla i ateny l’essència de la poesia popular: 

Primavera virolada

riu i canta sobre el món,

amb al boca empurpurada

i amb la llum damunt del front.

Prada verda, mar tranquila

dematí de resplendor.

Ai, campanes de la Vila,

com alegra el vostre so!

Ahir fou un gran silenci

perquè els àngels duien dol;

avui tot apar que es llenci

a l’amor que ens brinda el sol.

Sol solet, or de la prada,

cel puríssim, dia clar,

quan la Pasqua és anunciada,

qui diu Pasqua, diu demà.

Ai, demà, dia gloriós,

qur tens la nit encantada

i vas tot cobert de flors!

Ai, vigília senyalada!

Ai, vigília sens igual,

cant d’ocells i batec d’ales,

Déu te valgui, com es val

de tu l’amor que senyales.

Promesos, avui haureu,

quan la nit serà arribada,

tots els besos que voldreu

dels llavis de l’estimada.

A canvi d’un bes, un cant!

Primavera, Primavera,

la Pasqua, del cel estant,

ja ha florit en la pomera.

Molt bona Pasqua a tothom!