Home

 

 

On life and shadows, coberta

On life and shadows. La vida i les ombres, de Vinyet Panyella. Curbet Edicions. Girona, 2013.

Entre la llum i l’ombra -com entre els dos tibants que tensen la corda d’un funàmbul-, hi ha el trànsit incert i temerari del poema. L’exercici de qui inventa, amb les paraules que escorxen el silenci, l’equilibri entre el gravitar inefable vers la sorra d’una platja i l’indòmit desig d’unes ales per al vol. És des d’aquesta indecisió, des d’aquest rotund si caic no caic als espais de frontera -indefinits, tèrbols, clarobscurs-, i sobre aquesta agitació de les aigües d’abans d’alguna creació, d’alguna ruptura definitiva de la simetria de la matèria, que respira i es desplega el poema. I ho fa així: reptant-nos a mirar el seu avançar sota la carpa i sense xarxes; impactant com la sal a les brànquies que estenem a la sorpresa del món.

 On life and shadows, el darrer poemari de l’escriptora –poeta, al capdavall; i poeta en essència- Vinyet Panyella, és un paradigma d’aquesta escena, que jo he esbossat amb quatre traços gruixuts i que l’autora –amant dels escenaris, les pistes i la llum pintada de les bohèmies europees- habita, pateix, frueix i transita amb els peus nus, els braços oberts i la dansa del risc dels seus poemes equilibristes. Des d’un excel·lentment resolt exercici de comprensió i reinterpretació de la seva obra poètica, Panyella ens ofereix ara una tria que té ben poca cosa de recull i molta de reelaboració i d’arquitecturització dels textos en el marc d’un llibre que ofereix al lector nous reflexos i amagades besllums a uns poemes que, per mor d’un contorn repensat -diferent al dels llibres on van bategar en primera instància-, creixen en significança i en potencial evocador: I permeten al lector destil·lar-ne un nou discurs conceptual.

 La primera i la darrera part –d’un total de tres- del llibre exerceixen de forces contraposades que mantenen la corda de l’obra en tensió. I, al meu entendre, fan de llinda, de mans, de contrafort necessari a l’estructura del poemari. I la suite que resta al centre retrata, amb sinceritat i nuesa, el jo poètic que transita d’un extrem a l’altre de l’existència: del de la buidor fins al de l’evasió; entre els grisos de la vida i la saviesa serena, irònica, de qui ha après a estimar i a viure’s sobrevolant-se.

 En efecte, a Construcció d’una vida, el capítol que enceta el llibre, la poeta se’ns mostra amb totes les marques que el buit, la solitud, la desubicació, l’enderroc i la foscor han imprès damunt el seu rostre i el seu gris paper de versos. Representen el seu particular punt de partença literari –i vital, potser- i provenen de la minuciosa relectura a què l’autora s’ha sotmès a ella mateixa: torna a habitar la mirada de la lonely woman del poema Doble retrat de Hopper i n’assumeix la sentència: no esperis res, veient com Passa l’amor,/tumult de l’aigua sense brida i assumint que Hi ha un infern de silenci i de glaç/que m’habita fa temps/sense vials que indiquin la sortida. I, al capdavall, bastint-me una vida/construïda per fragments,/materials d’enderroc que em configuren l’ésser. Hi ha, d’entre molts d’altres, uns versos bellíssims –provinents de Miralls de marbre, editat el 2000 amb uns esplèndids dibuixos de Subirachs-, que agreguen, en poques paraules, tota la potència emotiva dels poemes que pauten aquesta entrada al llibre: Nua com una sang./Com els ulls de l’infant que s’interroga./Nua com un corall, o una petxina./Com el trencall que mor damunt la sorra blanca. Però malgrat la pesantor del buit i l’omnipresència del vol d’una ombra/devastada pel temps i pels costums, l’autora sap –i foscament ho proclama- que El món no es construeix amb fragments d’ombres. Ho escriu a Hivern de 1941, un poema que retrata la poeta russa Marina Tsvetàieva, amb qui –juntament amb Akhmàtova- Panyella hi manté una relació literària d’admiració i emmirallament. Recuperant-lo aquí, l’autora condueix el discurs del llibre vers l’obertura lluminosa que suposa la inclusió dels poemes de Cavalls i collaret (Suite de Terramar) com a segon i equidistant capítol del poemari que celebrem.

 Crec fermament que no m’equivoco afirmant que Cavalls i collaret és una de les cotes més altes que ha assolit el corpus poètic de Vinyet Panyella. És ella mateixa. I és el triomf del seu jo poètic enmig la mar obscura de tots els poemes que li han calgut per arribar fins a Terramar, la seva Ítaca particular. Veiem-ho. A la Suite, Panyella hi escriu, com un guany: I no temo els cavalls adormits dins l’aigua fosca. I reposa, serena, en la seva creació quan s’adona que Centenars de milers de mirallets trencatsen milions de partícules –es refereix, aquí, als poemes que l’han nodrit?- van engolir la centèsima part de claror que els pertocava. En efecte, al Jardí de dues ombres, la poeta ens dóna la clau de l’obra que ara ens presenta: Cavalls i collaret. Corall i ambre. Riell de vidre i miralls de sorra. ¿Sóc totes dues? Sóc. La poeta és -per tant, i com apuntava en un principi- un tibant i l’altre: habita, pateix, frueix els extrems per assegurar-se el triomf en l’exercici sobre la corda. I tot, per arribar a ser la seva mar, aquella que sempre retorna allò que no vol seu. Tria avarament els materials. Construeix jardins i les ciutats ocultes.

 Curosament editada per Curbet Edicions –a qui devem la gratitud envers una aposta arriscada, intel·ligent i pràcticament insòlita en favor de la poesia i dels poetes- i amb unes magnífiques traduccions a l’anglès a càrrec de D. Sam Abrams i Michael O’Loughlin, l’obra acaba amb cinc poemes savis i conclusius. Si, en el primer capítol, Panyella es caminava, aquí es sobrevola. I es transfigura. I es dilueix: Sóc un cul de cafè sense presses ni horaris/quan reposo en un lloc com aquest/aliena a la que era fa una estona./La identitat… Després del trànsit del funàmbul, aquest deu ser el paradís del poeta: el de ser, finalment, en tot allò que només existeix plenament un cop ha estat escrit. El de ser l’equilibri fixat per aquest no-temps de les paraules. I el de ser, rotundament, en el poema. Repetiu-vos aquests versos i en sabreu els perquès. Són definitius:

 Una estona abans que tot comenci

m’aixeco amb calma letàrgica i antiga

per mirar-me al mirall i recompondre

la imatge de qui creuen que sóc

perquè no saben que només sóc

en el que escric,

el que escric …

Joan Duran i Ferrer, “Estrangera que viu”. Ressenya de On life and shadows/ La vida i les ombres, Girona: Curbet Edicions, 2013. (Vincles; 16) a Núvol, 23 d’abril 2013 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s