Home

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, s. XII (MNAC, Barcelona)

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, s. XII (MNAC, Barcelona)

Per llegir-lo directament a l’ARA, amb motiu del Dia Internacional dels Museus 

Entre els diversos debats que actualment es produeixen en l’univers dels museus i, especialment, dels museus d’art, del seu present i del seu futur, hi plana la idea del rol de la cultura en un estat independent. La qüestió és si, en el cas d’una Catalunya de plena sobirania, la cultura seria objecte de la importància que ara té, no únicament als pressupostos públics sinó també en la seva acceptació social; si assoliria la centralitat que requereix. La qüestió és si la cultura esdevindrà, com està passant, un tema cada vegada més allunyat dels interessos de la cosa pública -en les darreres eleccions ha figurat a segon o tercer rengle- o serà capaç de recuperar el lloc de primer ordre en els diversos àmbits de la vida social. Si serà una presència permanent o gaudirà encara de menys espai als mitjans audiovisuals. Una anàlisi de la presència actual de la cultura als mitjans, o la seva simple constatació en la vida quotidiana, ens condueix a cotes de sensible minorització. Quan es fa present és a causa de les escapçades pressupostàries, i aquest és un dels estadis que cal superar.

Amb els museus succeeix el mateix. El debat recent organitzat per l’Associació de Museòlegs de Catalunya es va esdevenir entre l’afirmació dels diversos posicionaments d’institucions i centres, la definició de tendències i línies estratègiques, l’evidència dels desencontres entre museus i centres d’art, i les diferents expressions, sovint desitjos, sobre la identitat, ressituació i necessitats actuals d’introduir canvis amb vista a un futur no gaire precisat. La relació entre museu i comunitat, la seva escassa incidència social; les necessitats d’identificació, captació i fidelització de públics; o la urgència de fer molt més visibles els museus des de Barcelona, en tant que capital de Catalunya i ciutat europea de primer ordre, van ser altres arguments.

En aquest sentit, també cal tenir en compte qüestions de candent actualitat com l’articulació del sistema de museus i les xarxes territorials i temàtiques, els programes de cooperació, el concepte i la pràctica de museu obert, la importància de l’educació, la integració de la contemporaneïtat artística als museus i la renovació de discursos, relats i mirades, inclosa la seva ubicació correcta en els beneficis econòmics que generen per a les ciutats que els acullen.

Però cal anar més enllà. Si es fa la prospecció d’ubicar els museus en una Catalunya independent, ¿quin és el plus que condiciona i defineix el sentit d’estat -plus que, d’altra banda, el sector institucional i públic hauria d’aplicar a tot el sector cultural-? Ara per ara, es troba en dues mesures tan essencials com imprescindibles.

Una, la internacionalització de la cultura i, per tant, dels museus. El flux d’obres d’art procedents de Catalunya que viatgen a exposicions produïdes a l’estranger és notable, però encara dista molt de correspondre a la vàlua dels artistes i col·leccions catalanes. Més enllà dels noms icona d’un Picasso, Miró i Dalí, gairebé mai reconeguts com a catalans, falten molts noms a les mostres internacionals per manca de coneixement i difusió. I més enllà dels préstecs, caldria que els museus catalans poguessin produir i coproduir exposicions amb museus i centres d’art estrangers, en condicions de plena normalitat i amb una freqüència regular. Préstecs i produccions són dos indicadors significatius per a la internacionalització de l’art català i, per tant, de la nostra cultura.

L’altra mesura indispensable és la promulgació d’una llei de mecenatge des del Parlament de Catalunya que eviti el que ha estat succeint endèmicament a l’estat espanyol: que la hisenda pública barri el pas a un major desenvolupament de la cultura en impedir una llei de mecenatge tan generosa per al sector privat com beneficiosa per al sector públic de la cultura. Actualment els pressupostos del departament de Cultura no arriben a l’1% del total. Cal esperar que en el futur el depassin, en una ràtio similar a la d’altres països europeus, i que el sector privat pugui contribuir al desenvolupament cultural i museístic a canvi de desgravacions òptimes. Altrament, el tan invocat diàleg entre el sector públic i el privat queda reduït a una simple declaració d’intencions.

Portes endintre, el sentit d’estat ha de fer reflexionar amb profunditat el sector professional sobre pràctiques i costums, governança i eficàcia, exercicis de responsabilitat. I cal, també, que s’abordi el debat entre gerencialisme i coneixement per saber cap on s’han de desenvolupar els diversos perfils professionals que conflueixen als museus i els que s’hi han d’introduir. 

 

2 thoughts on “Els museus i el sentit d’estat

  1. Retroenllaç: Bona participació en els actes del Dia Internacional dels Museus | Museus de Sitges

  2. Molt bon article. La cultura, fruit de la quinta essència de la nostra idiosincràsia, és justament essencial per alimentar totes les altres àrees de la vida tan personal com col.lectiva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s