Home

img_51648727_1

De tot el que aquests dies s’ha escrit i s’ha rememorat del pintor Josep Miquel Serrano (1912-1982) em quedo amb el comiat que Ramon Planes li va dedicar: “Serrano ha mort abans de trobar el seu nord. Ha mort als setanta anys, quan encara conservava una ànima càndida i bona, tendra, que en molts aspectes semblava un angelet, un noi massa sovint perdut per corralons de mal passar.” Planes el coneixia des de que Serrano s’havia instal.lat a Sitges els anys quaranta, i, com tothom a la Vila, en coneixia els avatars i havia estat testimoni de la lenta i constant davallada de l’artista. La seva opinió centra un dels interrogants que envolten l’obra del pintor com és l’abandonament de la recerca de la forma i del color, la conjuncció expressiva del traç i la mirada, i la perllongada etapa de rams de flors que omplen inacabablement la sala més gran de l’exposició de Miramar. Rams de flors, cavalls i alguns altres motius de fàcil i agraïda repetició en el que l’artista mostra el seu gran domini de l’ofici i besllums d’inspirada plenitud. La força poètica de la pintura, com ell mateix definia, malgrat la permanent repetició de sí mateix.

J. M. Serrano, Cafè (1932)

J. M. Serrano, Cafè (1932)

Serrano forma part de la generació de Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Ángeles Santos, Emili Grau Sala, Carles Sentís, Guillem Díaz-Plaja, Miquel Utrillo Vidal, Pere Calders – escriptor, i pintor…-  i de tants altres als que la guerra civil va partir la vida en dues meitats, un abans i un després que molts no varen aconseguir reconciliar ni tant sols en el seu fur intern. L’artista en va ser un. Fins el 1936, en què celebra la seva primera exposició individual a la Galeria Syra, Serrano va construir la seva personalitat artística amb èxit i ofici, apreciat per la crítica i pels integrants del medi artístic. Era jove, tenia la vida pel davant i la vivia amb la plenitud de qui sap que l’esforç i la creativitat per la via de l’art és, més que un al·licient, és una forma de vida. Què hauria estat de Serrano de no haver estat pel trencament de la guerra, de les seves conseqüències i de les circumstàncies de la postguerra és una incògnita, però el que és segur és que tant ell com la seva generació artística – penso en una Ángeles Santos o en un Grau Sala, per exemple – haurien passat a la història de l’art per camins ben diferents de com ho van fer. Al cap de poc temps d’haver marxat a París carregat d’il·lusions i d’esperances va esclatar la guerra civil canviant l’artista bohemi en el bohemi exiliat que va tornar a Barcelona poc després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

A la Barcelona dels primers anys de la postguerra va treballar pintant murals i teles, il·lustrant llibres i prenent part en les exposicions d’art. L’amistat amb Pere Pruna i la valoració que en feia Eugeni d’Ors – que el va arribar a definir com el Rilke de la pintura…- l’estimulaven en el seu treball, en el qual proliferaven les flors i les natures mortes juntament amb els retrats.

J. M. Serrano, Girasols

J. M. Serrano, Girasols

Josep Miquel Serrano es va establir al Sitges de 1944, en ple franquisme. Hàbil i afable va mantenir excel·lents relacions amb l’establishment sense renunciar ni al que constituïa la seva vida personal ni amagar la seva condició d’homosexual. Era el Sitges tolerant i tolerat dins del règim, socioculturalment liderat un temps per César González Ruano o per Ignasi Agustí i descrit magistralment per Sergi Doria a la recent biografia d’aquest escriptor. Un Sitges del que algun dia hauríem de parlar sense idealització ni bonisme com si el franquisme no existís i des de l’objectivitat que tota història cultural reclama.

Serrano pintava per viure i, amb els anys, per anar tirant. Va saber mantenir l’art com a ofici però la vida se li escapava per altres viaranys, com la beguda i la sempiterna manca de diners. El vell decrèpit i afable que jo havia vist pels carrers de Sitges a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta tenia molt poc o res a veure amb aquell jove dels anys trenta. L’anecdotari de l’artista que aquests dies va rebrotant és un triomf circumstancial des de l’oblit.

Les flors van esdevenir el tema permanent en la pintura de Serrano.

Les flors van esdevenir el tema permanent en la pintura de Serrano.

L’exposició que se li ha dedicat des de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges mostra, en bona part, Serrano de Sitges estant, ja que les obres procedeixen de col·leccions privades sitgetanes. Respon a la voluntat de la Regidoria de recuperar el capítol Serrano de la història cultural de Sitges i s’acompanya d’un opuscle explicatiu en el que sorprenentment hi manca la relació de les obres exposades.

No sé si establiria l’analogia entre Rilke i Josep Miquel Serrano; per mi que Ors va exagerar. Però en canvi, l’exposició de Sitges ajuda a entendre la força poètica de la pintura que Serrano va conservar fins els darrers moments.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s