Angeles Santos des del record

Vinyet Panyella, “Angeles Santos” (1993). El primer llibre d’assaig sobre l’artista.

El que primer em va impressionar més d’Angeles Santos va ser el seu “Autoretrat” (1928) , de manera que vaig començar el meu assaig sobre ella parlant-ne. El llibre es va publicar el 1993 i va ser la primera monografia sobre ella, i un dels meus primers assaigs llargs sobre art. Ella se n’ha anat a la glòria avui, als gairebé cent-dos anys, quan ja era més a l’altra banda que aquí. Angeles, gràcies per tot el que em vas estimar i per tanta confiança que em vas fer. Continues estant al meu altar dels grans artistes del segle. La teva mirada blavíssima m’acompanya.

Angeles Santos, Autoretrat (1928)

 Angeles Santos retorna a Sitges

Durant força anys, Angeles Santos va formar part del paisatge sitgetà d’una manera dolça i discreta, ben bé com si no hi fos. Poca gent sabia de la seva vinculació amb l’art. Alguns la coneixíen com la muller del pintor Emili Grau Sala o com la mare de Julián Grau Santos, també pintor. La senyora gran, tímida, d’ulls blaus i sempre meravellats que vivia al carrer Rusiñol i als estius a l’edifici denominat San Telmo, i que caminava acompassadament pels carrers de Sitges com aquell qui no va ben bé enlloc, o que de tant en tant exposava a la Galeria Agora, era encara lluny del reconeixement públic que els darrers anys de la seva vida ha gaudit.

Perquè, en Ángeles Santos, la discreció i l’anar fent com aquell que no fa res van anar construint una imatge que era l’antítesi de la potencialitat de la seva obra. Era difícil ser la muller d’un pintor de fama reconeguda i la mare d’un pintor que havia posat tot el seu esforç en aconseguir traç i estil propi. Ella anava fent, i amb la seva tenaç constància i la mirada lírica que emana d’aquells ulls blaus i d’un traç que mai no ha fallat continuava la construcció d’una obra pictòria que havia iniciat des de l’adolescència.

Fins fa pocs anys Ángeles Santos (Portbou, 1911) ha estat una pintora semioculta. El tractament que ha rebut per part de la historiografia de l’art ha estat progressivament creixent pel que fa a la gran época de les avantguardes i a la singularitat de la seva pintura al llarg dels anys vint i trenta. Santos va creuar vertiginosament la nova objectivitat i el surrealisme per mitjà d’una obra magistral. Tant, que va ser considerada i enaltida unànimement per la intel.lectualitat castellana i catalana de finals dels vint i principis dels trenta. Sense ni tant sols haver-s’ho proposat va esdevenir una de les muses de la Generación del 27, i una de les figures més significades de la pintura espanyola dels anys de la República. El seu casament amb Emili Grau Sala l’any 1935 va refermar la seva vinculació amb les arts, i res no semblava que havia de torçar una vocació encaminada a seguir la crida de la creativitat artística.

La guerra civil, el seu final i la separació familiar –Grau Sala a París, i ella i el fill Julián a l’Estat espanyol, van contribuir a apaivagar o, almenys, ocultar, la força i el treball de l’artista. Angeles Santos va passar per diverses vicissituds abans de poder reprendre públicament i amb voluntat de continuïtat la seva activitat artística, fins que els anys seixanta viatjà a París per retrobar-se amb el seu marit. Després, va proseguir amb més amplitud i dedicació la seva activitat artística.

Emili Grau Sala, “Retrat d’Angeles Santos” (1966). Col·lecció particular

Qui coneix Angeles Santos sap que l’artista ha tingut una vida singular i difícil. Sap que el seu entorn familiar ha estat definitivament important en la seva carrera artística i en la tenacitat que l’ha caracteritzada. Emili Grau Sala, el marit; Julián Grau Santos, el fill; Rafael Santos Torroella, el seu germà, han estat tres éssers que de diferent manera han contribuït en l’evolució i en la continuïtat de la seva obra. I és que Ángeles mai no va deixar de pintar, ni tant sols durant els anys més durs i difícils de la postguerra. El seu triomf actual –amb obra en diverses col.leccions públiques i privades entre les quals cal destacar el Museu Nacional Reina Sofia- es deu a la seva constància i a la seva convicció íntima en la pintura, que és com dir en allò que sorgeix per mitjà de la seva mirada i del seu traç.

Emili Grau Sala, “Angeles Santos al seu taller de Sitges”. Col·lecció particular

Les darreres tres o quatre dècades Angeles Santos va ser ciutadana de Sitges, i en va pintar indrets i retrats. Va tenir la fortuna de trobar acolliment a la Galeria Agora 3, des d’on s’ha projectat vers altres galeries i col.leccions de Catalunya i d’Espanya. Angels Pi va acollir l’artista i la seva obra amb l’elegància i l’ofici que la caracteritzen, i en diverses ocasions, com ara mateix, ha exposat l’actualitat de la seva producció, de manera que en el ja llarg currículum d’Angeles Santos la galeria sitgetana hi figura amb mèrits propis. Va ser gràcies a la decisió i a la convicció d’Àngels Pi que es va publicar ara fa dotze anys el que avui constitueix la primera monografia d’Ángeles Santos amb el text escrit per qui signa aquest “Marge llarg”.

Ben passada la norantena i amb la mateixa mirada clara i meravellada dels seus ulls blaus, Angeles Santos ha retornat a Sitges aquest estiu amb un conjunt de quadres de la seva recent producció, on hi retrobem tota la capacitat de retenir els instants d’intimisme i de lirisme que caracteritzen la seva producció de les darreres dècades. Ella, que finalment ha conegut l’èxit de tota una vida dedicada a l’art, ha volgut retornar a la galeria on va iniciar la represa que l’ha conduït fins el reconeixement públic dels darrers anys, i és que no només va formar part del nostre paisatge, sinó que l’ha incorporat per sempre més a la seva obra en tant que un dels capítols més estimats de la seva llarga vida.

Article publicat a “El Marge Llarg” de L’Eco de Sitges l’agost de 2004, amb motiu de l’exposició a la Galeria Àgora 3, de Sitges: Angeles Santos. Exposició del 31 de juliol al 27 d’agost.  

Altres articles meus en aquest blog:

Angeles Santos, pintora 

Angeles Santos, centenaria