Home

Cartell expo Villeglé

 

 

“La vista d’un artista comença per vagarejar”

Jacques Villeglé

 

Menut, afable, entranyable i bonhomiós, Jacques Villeglé passejava per la Fundació Stämpfli amb l’esguard entre sorprès i agraït, els ulls de color blaugris i mirada clara. Als vuitanta-set anys conserva la frescor ingènua de l’artista il·lusionat i la lleu sornegueria de qui sap que tota obra d’art és una transgressió que ajuda la humanitat i el progrés, cadascú en la pròpia mesura. El que més em va impressionar de Villeglé va ser el seu posat, una mena d’eterna joventut o d’adolescència creativa permanent en la que, obra rere obra, exposició rere exposició, intervenció rere intervenció, ha assolit una maduresa tan benèvola amb la humanitat com intransigent – en el més noble sentit de la intransigència- amb la impostura artística.

Jacques Villeglé a l'exposició "Els murs tenen la paraula". Sitges, Fundació Stämpfli, 9 de novembre de 2013

Jacques Villeglé a l’exposició “Els murs tenen la paraula”. Sitges, Fundació Stämpfli, 9 de novembre de 2013

L’obra de Villeglé ha estat, des dels inicis, la contestació del sistema. Col·lecciona i endreça derelictes, labora amb deixalles, erigeix obres d’art amb materials en desús i treballa amb esquinçalls que arrenca acuradament de les parets amb la mateixa veneració dels que arrencaven les pintures romàniques de les esglésies pirinenques. Amb tots aquests materials i amb una visió creativa provista de les armes i bagatges de la figuració contemporània, Villeglé elabora el discurs de l’obra d’art amb les paraules extretes dels murs i projectades fragmentàriament a la recerca del sentit que els títols de les composicions atorguen. Els murs tenen la paraula i el treball de l’artista constiuteix en saber què diuen més enllà de la immediatesa del missatge directe.

Jacques Villeglé davant d'una escultura feta els anys quaranta amb una filferrada bèl ·lica procedent d'una platja de la seva Bretanya natal. Fundació Stämpfli, 9 de novembre de 2013.

Jacques Villeglé davant d’una escultura feta els anys quaranta amb una filferrada bèl ·lica procedent d’una platja de la seva Bretanya natal. Fundació Stämpfli, 9 de novembre de 2013.

I com que els murs tenen la paraula Villeglé ha creat un alfabet sociopolític aplegant els grafitti més característics i expressius del seu transcurs. Són caràcters intel·ligibles, comprensibles per mitjà de la càrrega semàntica i visual que transmeten. La seva creació i implantació no és inòcua perquè, igual que els cartells arrencats i traslladats a l’àmbit d’una nova confecció i lectura, es configuren amb una expressiva càrrega de crítica social i humor sorneguer. La bonhomia de l’artista passa, també, per la transmissió de la seva actitud. Defugint la temptació d’una transcendència grandiloqüent i emfàtica opta per la senzillesa amb la tria de materials i del discurs, que emparenta amb l’arte povera pel que fa a la matèria i amb la tradició del cartellisme reconvertida en derelicte i fragment.

I com que els murs tenen la paraula Villeglé ha creat un alfabet sociopolític aplegant els grafitti més característics i expressius del seu transcurs. Són caràcters intel·ligibles, comprensibles per mitjà de la càrrega semàntica i visual que transmeten. La seva creació i implantació no és inòcua perquè, igual que els cartells arrencats i traslladats a l’àmbit d’una nova confecció i lectura, es configuren amb una expressiva càrrega de crítica social i humor sorneguer. La bonhomia de l’artista passa, també, per la transmissió de la seva actitud. Defugint la temptació d’una transcendència grandiloqüent i emfàtica opta per la senzillesa amb la tria de materials i del discurs, que emparenta amb l’arte povera pel que fa a la matèria i amb la tradició del cartellisme reconvertida en derelicte i fragment.

L’exposició temporal de Villeglé que ha organitzat i produït la Fundació Stämpfli, la tercera temporal de la Fundació des de que la primavera del 2011 va obrir les portes de la seva seu, presenta 23 “cartells ferits” realitzats entre 1985 i el 2000 i els alfabets sociopolítics. “Textos poètics entre la reflexió i la profecia que repten l’espectador en ser desxifrats”, escriu el comissari de la mostra, Ferran Martínez.

Foto de grup el vespre inaugural. D'esquerre a dreta:

Foto de grup el vespre inaugural. D’esquerre a dreta: Pere Stämpfli, Carles Rossinyol, Mireia Rossell, Ferran Martínez, Jacques Villeglé, Daniel Giralt-Miracle i Vinyet Panyella

L’espectador es troba davant el repte de la contemplació a partir d’una nova semàntica textual als alfabets i visual pel que fa als referents fragmentats dels murals que han configurat el substrat de l’obra artística. Villeglé proposa noves lectures des de la lògica dels significats i l’entremaliadura dels significants en una síntesi en la que preval el potencial del verb malgrat l’aparent destrucció de la paraula. En contra del que la destrucció comporta, la paraula reincorporada als murs en format d’obra d’art és qui guanya la partida perquè és una eina d’infinites possibilitats: només hem de ser capaços de mirar amb els ulls tan compromesos com sorneguers de l’artista.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s