Home

 

1459894_627978920577793_2065007935_n

En la llarga història del Cau Ferrat hi ha una divisòria determinant que correspon a l’any 1931, l’abans i el després, en vida de Rusiñol i amb Rusiñol des de l’eternitat. Fins a la mort de l’artista va tenir diverses denominacions determinades per l’ús que el seu propietari en feia i l’impacte que causava als seus amics i visitants. Com a definició funcional, va ser casa-taller durant la dècada dels anys noranta del segle XIX i va passar a taller-museu des de la primera dècada del segle vint sense que això signifiqués altra cosa que un aplec únic d’obres d’art, la gran col·lecció de col·leccions. L’ús del vocable museu no anava més enllà – i ja era prou… – de la qualificació de recinte artístic digne d’admiració pel seu contingut.

Però quan ens va fer ben bé hereus d’aquest gran bé, del vaixell insígnia i temple del Modernisme, el significat de museu va girar cent vuitanta graus. Immediatament va passar a significar un bé públic que calia obrir i tractar com les institucions museístiques consolidades. Sense anar més lluny, com el Museu Víctor Balaguer de Vilanova, que ja portava tres dècades llargues d’avantatge en el mapa museístic del país des de que la desaparició del seu propietari i fundador l’havia catapultat vers l’òrbitra institucional. Sitges havia d’acceptar una herència amb la que no hi comptava, que l’honorava i la situava en l’àmbit de la modernitat artística del que ja era història. S’havia d’afrontar i assumir amb tot el que això significava, des de la despesa del pagament dels drets reals fins el manteniment quotidià de l’edifici, del seu contingut i de la memòria i esperit del seu fundador.

El logo del Museu del Cau Ferrat va utilitzar el monograma que Santiago Rusiñol va dibuixar (1897, Museu del Cau Ferrat) i des d'aquell moment va incorporar a les seves obres a manera de marca.

El logo del Museu del Cau Ferrat va utilitzar el monograma que Santiago Rusiñol va dibuixar (1897, Museu del Cau Ferrat) i des d’aquell moment va incorporar a les seves obres a manera de marca.

L’any 1931 Rusiñol ja formava part de la memòria col·lectiva dels sitgetans des de la llunyania de quatre dècades. La mateixa que separava el septuagenari mort el 13 de juny vora els jardins d’Aranjuez de l’home que, a la trentena, va descobrir el lloc on podia fer estada sense les presses ni les pressions de la gran ciutat, fos París o Barcelona. Quaranta anys havien estat suficients per veure la fesomia de Sitges transformada tant al seu indret més antic, el barri de sant Joan, convertint-se,  hospital i tot, en el complex sumptuari de Maricel, com als sorrals del sudoest en els que s’havia obert la urbanització de Terramar perquè fos  la primera ciutat-jardí de Catalunya. D’indret costanera d’economia resignada entre l’emigració antillana i alguns dels capitals que tornaven d’Amèrica i s’invertien en habitatges i rendes agrícoles, amb una indústria de relatiu petit format, a vila cosmpolita amb cases d’estiueig, hotels i autòdrom – encara que s’hagués ubicat al terme veí. Sitges havia vist canviar el seu físic i també la seva estructura social i humana amb un fort canvi generacional. Els que van acceptar l’herència de Rusiñol i van emprendre gestions per ser exonerats del pagament dels drets reals d’acceptació d’herència eren néts dels que havien rebut l’artista al menjador de casa seva i se l’havien endut a fer el cafè i viure l’ambient del teatre d’aficionats del Casino Prado. El Sitges dels anys trenta respirava d’altra manera.

Visita d'un grup de periodistes i d'intel·lectuals al Museu del Cau Ferrat (1933). El primer a la dreta és Joaquim Folch i Torres i, enmig del grup, Pompeu Fabra.

Visita d’un grup de periodistes i d’intel·lectuals al Museu del Cau Ferrat (1933). El primer a la dreta és Joaquim Folch i Torres i, enmig del grup, Pompeu Fabra.

En aquest context es van desenvolupar els primers anys del Museu. Més enllà d’aquesta instantània entre cultural i sociològica existeix el relat dels primers anys del Cau Ferrat escrit per qui en va ser el seu artífex i primer director, Joaquim Folch i Torres. Amb la presentació a Maricel fa pocs dies de l’aplec dels seus articles sitgetans titulat El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme queda establerta la història del Cau dels anys trenta, de l’ambient que s’hi vivia, del pas a pas fins que va obrir les portes com a museu públic. S’hi reflecteix la professionalitat de Folch i Torres, l’energia i el coratge amb què va afrontar el desenvolupament i creixement del Cau durant els seus primers tres anys des d’una visió de país travada, conseqüent, dinàmica, europea, moderna, en la que el rigor sumava amb l’esperit educatiu i pedagògic indispensable per a una institució cultural. Folch no va dubtar a convertir en museu l’habitatge i el taller del líder del Modernisme respectant l’esperit i el caràcter que Rusiñol li havia atorgat i convertint-lo en un instrument de cultura, educació i contemplació. Va ser gràcies a ell que el Cau Ferrat i la seva ampliació a Maricel van esdevenir un focus de dinamització cultural i artística a Sitges i a la Catalunya dels anys trenta fins el juliol de 1936.

 

One thought on “Els primers anys del Museu del Cau Ferrat

  1. Retroenllaç: Folch i Torres rep homenatge a Sitges | Conservació de Béns Culturals

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s