Home
Josep M. Castellet (2013)

Josep M. Castellet (2013)

Ahir vaig assistir al comiat “breu, laic i discret”, tal com ell ho va voler, de Josep M. Castellet. Notes al piano de Frederic Mompou, poema de T. S. Eliot, “East Coker”, de Quatre Quartets, en versió catalana de Jordi Cornudella :

Al meu principi hi ha la meva fi. En successió
s’alcen i cauen cases, s’ensorren, les amplien,
les treuen, les derroquen, les restauren, o al seu lloc
hi ha un camp, o una fàbrica, o una ronda.
Pedra vella per obra nova, fustam vell per focs nous,
focs vells per cendres i cendres per la terra
que ja s’ha tornat carn, pelatge i femta,
os d’home i d’animal, panotxa i fulla.
Les cases viuen i moren: hi ha un temps per construir
i un temps per viure i engendrar
i un temps perquè el vent trenqui el vidre mal fixat
i sacsegi els taulons per on corren les rates de camp
i sacsegi els estrips del tapís teixit amb la divisa muda.

Al meu principi hi ha la meva fi. Ara cau la llum
camp comunal enllà, deixant el camí fondo
tancat amb branques, fosc a mitja tarda,
on t’arrambes a un marge quan passa un furgó,
i el camí fondo insisteix en la direcció
cap al poble, hipnotitzat en la calor
elèctrica. Dintre la boira càlida, la llum sufocant
la pedra grisa l’absorbeix, no la refracta.
Dormen les dàlies en el silenci buit.
Tu espera l’òliba primera.

En aquest camp comunal,
si no t’acostes massa, si no t’acostes massa,
a mitjanit, d’estiu, pots sentir-hi la música
del flabiol i el tamborí
i veure’ls dansar al volt de la foguera
l’ajustament de home e fembra en balls
feits a significança de matrimoni—
un sagrament de gran profit e dignitat.
Dos e dos, unió necessària,
prenent-se la u e l’altra sia el braç o la mà,
ço que és seny de concòrdia. Tot al voltant del foc,
saltant entre les flames o aplegant-se en rotllanes,
rústicament solemnes o amb riallades rústiques,
aixecant peus feixucs en sabates grolleres,
peus de terra, d’argila, aixecats amb alegria de pagès,
l’alegria d’aquells que ja porten molt temps sota terra
alimentant el blat. Seguint el pas,
seguint el ritme mentre ballen
igual que mentre viuen en les estacions vives
el temps de les estacions i de les constel·lacions
el temps de munyir i el temps de la collita
el temps d’aparellar-se home i dona
i els animals. Peus que pugen i baixen.
Que mengen i que beuen. Fems i mort.

Despunta l’alba, i un nou dia es posa
a punt per la calor i el silenci. Mar enllà el vent de l’alba
s’arruga i llisca. Sóc aquí
o sóc allà, o sóc on sigui. Al meu principi.

També hi ha uns versos d’Eliot al seu recordatori: “Les paraules es mouen, la música es mou, només en el temps; però allò que només és viu només pot morir.” Els anoto a la capçalera del meu dietari de discontinuïtats perquè donen sentit a un adéu que obre pas a l’eternitat en els escenaris de la memòria.

He passat la resta del temps, d’ahir i d’avui rellegint, escrivint i recordant – i crec que ho faré per dies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s