Home

Lescriptor-Josep-Maria-Castellet-ACN_ARAIMA20140109_0142_5

Alt, escardalenc, brandant lleugerament la figura i amb el pas mai no apressat, l’ombra de Josep M. Castellet és molt més llarga que la seva silueta, que ja n’era força . El seu esguard era un somriure obert i franc sempre a punt o una mitja rialla amable entre l’astorament i la ironia, amb una aura de cordialitat en tota circumstància. Una educació exquisida que de tant que ho era li atorgava un deix de naturalitat i una capacitat absoluta de seducció transmesa per la mirada i la paraula  defineixen una personalitat única tan atractiva com singular.

Els anys que anaven passant li atorgaren un cert aire patriarcal que no gastava severitat sinó aquella autoritat moral que desprenen les persones que  amb el temps se n’han fet creditores. Sense renunciar a la vida pública que sempre va portar amb tanta dignitat com independència, ni als compromisos derivats de la dedicació a l’editorial que durant dècades va crear i mantenir a la seva imatge i semblança d’editor literari, va anar virant amb suavitat i sense retorn la dedicació del seu temps d’editor i d’intel·lectual compromès per la cosa pública pel d’escriptor. La fidelitat a la memòria personal en tant que una part integrant de la memòria col·lectiva, una sagacitat d’àliga, una lucidesa intel·ligent i assenyada, el conreu de l’amistat, l’admiració vers Josep Pla i un bagatge replet amb la millor literatura del segle que en bona part havia transmès a Edicions 62 el van abocar a la literatura autobiogràfica. Va triar el format de la memorialística i del dietari i va deixar en lletra impresa un conjunt de retrats literaris impagables, d’Octavio Paz a Pier Paolo Passolini, de Josep Pla a Mary McCarthy, de Mercè Rodoreda a Pere Gimferrer, de Terenci Moix a José L. López Aranguren, de Gabriel Ferrater a Baltasar Porcel, Josè Sacristan, Joan Fuster, Montserrat Roig, Alfonso Carlos Comín, Carlos Barral i un llarg etcètera de referències directes fruit del tracte, de l’observació, la reflexió i el pòsit del record. I, d’entre tots plegats, la personalitat de l’editor literari reconvertit a escriptor vocacional.

Lector sense treva, cinèfil, amic d’artistes clàssics companys seus de generació – Albert Ràfols-Casamada, Francesc Todó, Maria Girona (a qui va dedicar una interessant monografia subtitulada Una pintura en llibertat el 1977)-, espectador de les sèries televisives d’alta qualitat, culer apassionat i incondicional, amic dels seus amics i familiar dels seus familiars Josep M. Castellet va cultivar vuitanta-set anys d’amistats, relacions, circumstàncies i paisatges.

Durant més de trenta anys Sitges en va ser un. Era un lloc de descans i alhora, de treball, aquells espais de temps que un escriptor necessita concentració i tranquilitat. Molts dels seus llibres porten el nom de Sitges acompanyant-ne la datació. A tall d’exemple, el Josep Pla o la raó narrativa va ser confegit gairebé íntegrament a la Vila, i compartit amb la seva muller, la Isabel, que el va ajudar a confeccionar les fitxes temàtiques de l’obra que en més d’una ocasió em va mostrar.

En el retrat de Josep M. Castellet les característiques físiques i les morals esdevenen indestriables per allò de que el rostre és el mirall de l’ànima. Invocar-lo com el Mestre no és cap compliment perquè la categoria li ve de lluny; així el denominaren els anys cinquanta els seus amics i companys de generació i així l’han denominat els més joves d’Edicions 62 fins el mateix dia del seu comiat. Va ser així fins el darrer moment, quan ja malalt va dir als seus nebots que no patissin, que estava preparat i que volia una cerimònia breu, laica i discreta, tal com va ser.

Josep M. Castellet, amic i mestre, em va ensenyar de debò a llegir, a escriure, a pensar i a entendre el món, el país i la literatura, i moltes altres coses que configuren el nostre sistema de valors. Tot això és el que em queda amb el seu record, el seu exemple i la seva estimació. Tot el pugui agrair-li és ben poc al costat de tot el que em va donar, i aquest sentiment és el que corroboren tots aquells que va estimar. Els versos de T. S. Eliot que figuren al seu recordatori: “Les paraules es mouen, la música es mou, només en el temps; però allò que només és viu només pot morir” donen sentit a un adéu que obre pas a l’eternitat en els escenaris de la memòria.

2 thoughts on “Josep M. Castellet, el mestre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s