Home

 

Miquel Utrillo davant de Maricel, contemplant la façana de Sant Miquel construïda el 1914 (1915). Arxiu Miquel Utrillo, Biblioteca Santiago Rusiñol

Miquel Utrillo davant de Maricel, contemplant la façana de Sant Miquel construïda el 1914 (1915). Arxiu Miquel Utrillo, Biblioteca Santiago Rusiñol

Les commemoracions serveixen, principalment, per recuperar memòria i per projectar-la al futur, i és en aquest sentit que ha estat escrit  “El Marge Llarg” de l’inici de l’Eco de Sitges del segle XXI. El setmanari ha travessat per totes les estapes i estètiques de la història cultural del país amb dignes resultats. Tant, que li ha valgut la justa fama de periòdic d’alt component literari, un fet que les seves pàgines corroboren amb escreix. Renaixença, Modernisme, Noucentisme, Avantguardes i els formats culturals del segle XX hi han tingut el seu espai de creativitat, notícia i articles de tractament i opinió.

Entre altres, enguany hi haurà marges llargs dedicats, entre altres, a commemoracions de divers acompliment cronològic com  la del Greco, el Tricentenari, la Primera Guerra Mundial, als poetes Vinyoli i Josep Carner, la Biblioteca de Catalunya, Lola Anglada o Baltasar Porcel. Des de la perspectiva del Noucentisme a Sitges,  hi haurà la culminació de la façana de Sant Miquel al Baluard Miquel Utrillo, una de les dues fesomies més característiques de Maricel, i a la publicació de La Cantonada, revista d’un únic número escrita a quatre mans pel poeta Trinitat Catasús i pel crític d’art Miquel Utrillo.

Él bienni 1913-1914 enllaça amb L’Eco noucentista. És sabuda la competència de l’època entre L’Eco i el Baluard (1901-1936), trasllat en negre sobre blanc de la rivalitat entre les dues societats avui feliçment centenàries, la Societat Recreativa El Retiro i el Casino Prado Suburense. Rivalitat que afectava de ple la vida local en tots els seus aspectes i els portava a disputar-se  noticiaris i esdeveniments, de manera que avui és impossible traçar la història cultural del segle vint sitgetà sense tenir L’Eco i el Baluard sobre la taula, un a cada banda de l’ordinador.

Diego Ruiz, Blanco Refugio. Il·lustracions de Joaquim Sunyer (1913)

Diego Ruiz, Blanco Refugio. Il·lustracions de Joaquim Sunyer (1913)

Traçat aquest mapa de situació, i tornant al Noucentisme a Sitges, el 1913 va tenir lloc un interessant intent a l’entorn de L’Eco. Va ser l’any de la publicació de l’assaig Blanco Refugio, del metge filòsof  Diego Ruiz  (un dels personatges més, diem-ne, singulars de l’època, retratat el 1925 amb sarcàstica clarividència per Prudenci Bertrana a Jo! Les memòries d’un metge filòsof). L’obra va ser il·lustrada per Joaquim Sunyer i va merèixer comentaris elogiosos, com el del crític d’art Romà Jori reconeixent el gest pioner de Sunyer en descobrir la bellesa agrest del paisatge de Sitges i el seu entorn: “Este libro coqueto y agradable de presentación, está escrito con aquella forma original y fuerte que caracteriza todas las obras de Diego Ruiz. Y está ilustrado por Joaquim Sunyer. Y eran necesarias esas ilustraciones porque en realidad quien primero descubrió de una manera definitiva la fuerza, el ritmo y la gracia de Garraf y de Subur, fue Sunyer. Y lo que Sunyer pintó, Diego Ruiz lo ha escrito”.

Joaquim Sunyer, Sitges (1913)

Joaquim Sunyer, Sitges. Il·lustració per a Blanco Refugio  (1913)

La personalitat de Joaquim Sunyer, instal·lat amb intermitències des de 1908 a Sitges constituí un important focus d’atracció durant els primers anys del Noucentisme: Jori, Ruiz, el pintor Pere Ynglada i el promotor cultural Joaquim Borralleras. Ruiz, instal·lat per unes setmanes de 1913 a can Benaprés, va esdevenir un focus d’implosió.

1909. Platja de Sant Sebastià

Joaquim Sunyer, Platja de Sant Sebastià (1909). Col·lecció particular.

Utrillo, constructor de Maricel per compte de Charles Deering, des de la seva posició privilegiada actuava com a nexe d’unió i activació de l’activisme noucentista. Al llarg de 1913 L’Eco va reproduir diverses gloses d’Eugeni d’Ors i va anunciar la col·laboració d’Ors,  Ruiz, Junoy, els escriptors Alexandre Plana, Màrius Aguilar i V. Soler de Sojo, diverses de les quals foren acomplertes. L’anunci formalitzat en lletra impresa va constituir més que un intent d’assolir signatures de prestigi; perquè significava incloure al setmanari la nomenclatura més significativa del moment, i el moment era el del Noucentisme. A partir d’aquella data fins, aproximadament, 1923, L’Eco entra de ple en aquesta estètica de la qual un destacat sitgetà va ser, juntament amb Joaquim Sunyer, un dels seus més preclars representants, el poeta Trinitat Catasús.

Pere Jou, Els constructors de Maricel. Capitell del Palau de Maricel, situat a la façana del carrer de Fonollar. 1918.

Pere Jou, Els constructors de Maricel. Capitell del Palau de Maricel, situat a la façana del carrer de Fonollar. En primer terme, a l’esquerra, Charles Deering i Miquel Utrillo (1918). 

Per dir-ho a la manera d’Eugeni d’Ors, L’Eco es va afegir a la detecció i publicació de “les palpitacions del temps” del Noucentisme i aquesta és una herència que de Sitges estant encara ens cal reivindicar.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s