Home

Louis Anquetin, Femme à la voilette, 1891

Vers 1890 Montmartre era per a alguns un gran taller d’artistes. Set o vuit anys més tard Rusiñol l’evocava com “un Hostafranchs de París”: un barri perifèric, on hi havia passat el millor de l’experiència artística en uns anys d’aprenentatge a l’ombra de les Escenes de la vida de bohèmia del seu admirat Henry Murger. Un ambient que ell mateix havia viscut a gratcient i havia anat desgranant a les cròniques que enviava a La Vanguardia amb el títol de Desde el Molino (1890-1892) il·lustrades per Ramon Casas. El tàndem Rusiñol-Casas va passar als annals de la bohèmia parisina i catalana i gràcies als quadres que van penjar a la Sala Parés d’aquelles temporades i als articles de La Vanguardia, que van familiaritzar el públic del país. Montmartre va exercir el seu efecte d’atracció entre els artistes perquè oferia tots els indicadors del canon de la modernitat: barri marginal, llibertat d’actes i d’esperit, ambient artístic a vessar, llocs de trobada i d’esbarjo i molts noms propis que hi tenien el taller i l’habitaven. L’Esprit Montmartre consistia en la vivència a fons de totes les possibilitats que el barri oferia. Joventut, art i bohèmia n’eren les premisses.

Vincent Van Gogh, Rere el  Moulin de la Galette, 1887, © Van Gogh Museum Amsterdam (Vincent van Gogh Foundation)

Vincent Van Gogh, Rere el Moulin de la Galette, 1887, © Van Gogh Museum Amsterdam (Vincent van Gogh Foundation)

De Murger a 1914, de 1918 a la fi dels anys d’entreguerres Montmartre va donar peu a una producció ingent de literatura, relats, crònica, autobiografia i memorialística. La concentració d’artistes i tallers va obrar el seus efectes amb totes les conseqüències dels bons i mals veïnatges i amb un munt de testimonis plàstics, gràfics i fotogràfics.

Kees Van Dongen, "Le Sacré Coeur, le matin" (c. 1904).  Monaco, Nouveau Musée National

Kees Van Dongen, “Le Sacré Coeur, le matin” (c. 1904). Monaco, Nouveau Musée National

L’exposició Esprit Montmartre que ha produït la Schirn Kunstalle de Frankfurt entre el febrer i el juny d’enguany mostra l’intens gressol on, entre 1886 i el tomb del segle van habitar Louis Anquetin, Émile Bernard, Giovanni Boldini, Pierre Bonnard, Ramon Casas, Auguste Chabaud, Jules Chéret, Edgar Degas, Henri Evenepoel, Jean-Louis Forain, Henri-Gabriel Ibels, Max Jacob,

Suzanne Valadon, "Nu del canapè" (1920). Musée du Petit Palais, Genève

Suzanne Valadon, “Nu del canapè” (1920). Musée du Petit Palais, Genève

Marie Laurencin, Alexis Mérodack-Jeaneau, Amedeo Modigliani, Pablo Picasso, Jean-Francois Raffaelli, Georges Rouault, Santiago Rusiñol, Théophile-Alexandre Steinlen, Joaquim Sunyer, Henri de Toulouse-Lautrec, Maurice Utrillo, Suzanne Valadon, Félix Vallotton, Kees van Dongen i  Vincent van Gogh. Els noms són aquests i se n’hi poden afegir uns quants més, però el total de les dues-centes obres triades ho han estat a consciència entre els millors artistes europeus.

Als nostres efectes, destaquen Santiago Rusiñol,

Santiago Rusiñol, "Cementiri de Montmartre" (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges

Santiago Rusiñol, “Cementiri de Montmartre” (1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges

Ramon Casas

Ramon Casas, "Bal au Moulin de la Galette" (1890-1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges

Ramon Casas, “Bal au Moulin de la Galette” (1890-1891), Museu del Cau Ferrat, Sitges

i Joaquim Sunyer.

Joaquim Sunyer, "Le clochard" (c. 1899). MNAC, Barcelona

Joaquim Sunyer, “Le clochard” (c. 1899). MNAC, Barcelona

El context internacional de l’exposició els situa amb els seus homòlegs, fet que els atorga una nova percepció tant des de la mirada europea com de Catalunya estant. Perquè és un fet que els millors representants de l’art modern a Catalunya no gaudeixen, encara, de la presència i del reconeixement que els correspon. Sobretot si ho comparem amb els artistes estrangers. Les causes són diverses; se’n  poden apuntar algunes d’endèmiques, com el dèficit de projecció cultural catalana o la manca de visibilitat dels fons i col·leccions artístiques públiques o les endogàmies acadèmiques.

Però mirant-ho des d’un vessant més positiu, el fet que des dels programadors de la Schirn Kunsthalle s’hagin interessat per integrar la pintura catalana moderna en aquesta visió de conjunt d’època significa que coneixien d’antuvi tant els artistes i les obres com les col·leccions dels museus catalans d’on han sortit. Vol dir, també, que hem jugat a la lliga que tocava, que encara hi ha molt de camp per córrer i que hi ha molt per a guanyar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s