Santiago Rusiñol, “Miss McFlower” (1894), Museu del Cau Ferrat
Com Marcello, George Elliot, George Sand o Caterina Albert, que els va costar prou que finalment les reconeguessin amb el nom propi d’Adèle d’Affry, Mary Ann Evans, Aurore Dupin i Caterina Albert. Per poder desenvolupar i portar a terme la seva vocació en el medi artístic i literari que els negava presència visibilitat van adoptar noms masculins; una artista i tres escriptores com a exemple d’entre tantes altres escindides entre el seu nom propi i la seva personalitat creativa. Són quatre exemples dels molts que la història cultural mostra. El que els devia costar a pintores com Artemisia Gentileschi, Rosalba Carriera, Angelica Kaufmann, Elisabeth Vigée Lebrun o Suzanne Valadon d’anar pels salons i tallers sense ocultar-se rere pseudònims no impedia que moltes altres adoptessin el nom masculí per anar sobre més segur. Els prejudicis i la invisibilitat han fet que al llarg de vint segles les dones artistes – i totes les altres… – fossin deixades de banda només pel sol fet de ser dones. El segle XX ha reparat en bona part la caiguda en l’oblit i la discriminació d’una banda perquè les mateixes dones van anar decidint en favor de la seva visibilitat i situar-se en el pla d’igualtat on haurien hagut de trobar-se des de sempre en tant que éssers humans, i perquè gràcies als estudis de gènere s’han obert i airejat grans reductes d’anonimat. Amb tot, queda el greuge que la història de la discriminació femenina és una constant en la història de la humanitat i malhauradament massa sovint cal recordar que els drets de les dones són drets humans.
Retornant al món de l’art, el cas de les models que van posar per als artistes masculins és una llarga història. Llevat d’unes poques que van evitar l’anonimat, com la bellíssima Simoneta Vespucci encarnant la Venus naixent de Botticelli, Victorine Meurent que va prestar el seu magnífic cos a la Olímpia d’Edouard Manet, o de les models companyes de Picasso, n’hi ha moltes altres que van restar en l’anonimat sense que ningú en rescatés el record ni la mena. Dones sense nom i amb rostres coneguts, algunes de les quals han esdevingut autèntiques icones. Com la Madeleine de Boisguillaume que va pintar Casas al Moulin de la Galette amb un esclatant vestit vermell i una tristesa tèrbola als ulls,
Ramon Casas, “Au Moulin de la Galette” (1892), Museu de Montserrat
i que Rusiñol va immortalitzar amb una brusa rosa al Grand Bal
Santiago Rusiñol, “Grand Bal” (1891) Colección Masaveu
i en vermell i de perfil a Els cavallets. Sempre m’ha agradat saber de les models dels artistes i m’han atret les models Rusiñol, que li agradaven escardalenques. Vaig trobar dos noms propis seguint la pista de La riallera i desconeguda Clotilde Pignel, model i amant
Santiago Rusiñol, “La riallera” (1894), MNAC
i de l’omnipresent Stephanie Nantàs, la Senyoreta Nantas
Santiago Rusiñol, “La senyoreta Nantas” (1894), Museu del Cau Ferrat
que es va prestar a representar La morfina – una altra icona… –
Santiago Rusiñol, “La morfina” (1894), Museu del Cau Ferrat
l’Al·legoria de la poesia, Lectura romàntica o d’aprenent a La lliçó de piano al costat d’Erik Satie…
Quedava l’enigmàtica Miss McFlower, una jove vestida de fosc de mirada tan expressiva com especial. El nom de Miss McFlower era més aviat estrambòtic i havent-lo consultat a un especialista anglosaxó sobre temes montmartrins encara riu ara, sorneguer; quedava clar que Miss McFlower era una convenció sorgida, potser, d’un dels pactes de silenci entre artistes. Fins que una providencial trobada amb el musicòleg Romà Escalas on vam parlar d’un munt de temes artístics d’interès comú ens va situar davant de la Miss i llavors i només llavors es va començar a desvetllar el que, més que un enigma, era un secret. Miss McFlower té nom propi. Es diu Matilde Escalas i Xamení i és una de les compositores musicals més destacades de fi i d’inici de segle. En la presentació del concert que amb motiu del Dia Internacional de les Dones organitza el Consorci del Patrimoni de Sitges aquest diumenge en sabrem més coses.
