Home

 

images

No sempre ens és donat de triar el nostre destí. Més aviat és l’atzar el que el fa i el desfà i nosaltres, subjectes passius, naveguem entre l’àmplia gamma de possibilitats existents entre l’acceptació i la revolta. Hi entren el pacte, l’acomodació, el desafiament, la tossuderia, l’anar mirant endintre per contraatacar els seus embats i l’anar mirant enfora per no perdre’ns el que Bohumil Hrabal va denominar eufemísticament ‘tota la bellesa del món’. En el món de l’art la bellesa és un tòpic a assolir o a combatre o totes dues coses perquè el guany de la plasmació subjectiva de la mirada interior te a veure amb la convulsió, amb els somnis, amb els miratges i amb els embats de les diverses realitats que assetgen l’artista. Bellesa convulsa, imatges transgressores dels llocs comuns, interrogacions ulls endins i asseveracions creatives són algunes de les sensacions més primigènies després d’haver fer un parell de passades per l’exposició antològica d’Anna Monzó, que de petita volia ser pintora.

Anna Monzó. Fotografies d'Alicia Lorente i Pep Pascual (detall del programa de l'exposició)

Anna Monzó. Fotografies d’Alicia Lorente i Pep Pascual (detall del programa de l’exposició)

Sempre ens acabem preguntant què és el que motiva l’afirmació de l’artista. Anna Monzó no s’ha prodigat en els diversos medis i oportunitats que li deuen haver sorgit al llarg de les dues dècades llargues que fa que batalla i acaricia els pinzells i les textures. El seu procés creatiu equilibra la persistència des de la mirada endins i la plasmació continuada de la voluntat creativa en teles i papers. La vuitantena d’obres que ha presentat al primer pis de Miramar en una esperada mostra que ha tingut en Pep Pascual com a un curador entregat, delicat i estricte és el cim visible d’un iceberg de batecs incessants i camins fressats de tota mena. És una mostra colpidora per la seva intensitat, contundent per la sinceritat de mostrar-se al nu en la concreció de les imatges. Espectadors expectants a mesura que el trajecte expositiu avança, contemplem la successió de les etapes cremades per una vida introvertida fins a la discreció que es manifesta obertament en l’obra creada. La disposició de la mostra ens atorga claus d’accés perquè hi poguem transitar sense més traves que la nostra voluntat perceptiva. I no podem evitar que la força que emana ens atregui i ens captivi perquè l’obra d’Anna Monzó constitueix un quiet daltabaix i un mirall del món que li pertany.

Anna Monzó (2013). Fot. Pep Pascual

Anna Monzó (2013). Fot. Pep Pascual

Per interpretar la trajectòria de l’artista podríem referir-nos als mestres de tots els temps i als clàssics contemporanis; s’han esmentat, entre altres, Cuixart, Miguel Condé i Barceló, tres noms que en configuren un sòlid substrat. Però també hi ha un Goya que en el seu temps va assumir en carn pròpia el sentit de la tragèdia humana i la pietat per un gos perdut, o un trasllat conceptual de l’arte povera que es tradueix en idea, matèria i textura. Res del que hagi pogut esdevenir coneixement o influència distreu ni minva la capacitat de Monzó d’atreure fins els límits tots i cadascun dels espectadors de la seva obra. Costa de deixar, i en acabar el recorregut, no només no s’oblida sinó que ens retorna de forma recurrent, un vaivé d’imatges i d’interrogants que compleixen amb escreix les funcions de l’art al món contemporani. Més enllà de plaer estètic ens condueix vers la provocació visual i conceptual, la interrogació metafísica, el trasvassament de la mirada dins i fora del subjecte, a l’acceptació incondicional de la transgressió per via de les imatges i ens aboca a la commoció i al pensament.

Anna Monzó, Siameses (2013)

Anna Monzó, Siameses (2013)

No sabria dir des de quan conec Anna Monzó però sí que recordo la primera cosa que vaig sentir-ne a dir per la seva mare, la Montserrat Almirall, que va exclamar, mirant-se-la amb aquella tendresa que només ella sabia transmetre: “… és que l’Anna és molt petiteta”. Hi he pensat aquests dies perquè segurament devia ser de ben aviat que va decidir que de gran seria pintora i no ho va deixar a mans de l’atzar, sinó que s’hi va dedicar en cos i ànima cisellant i perfilant el seu propi destí. L’exposició de Miramar ens la presenta avui com un dels més singulars, contundents i sòlids valors de la pintura dels nostres dies.

 

One thought on “Anna Monzó, pintora

  1. Retroenllaç: La Sitgetana que de mayor quería ser pintora | Sitges Barcelona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s