Home

 

Unknown

Fa tres anys, amb motiu de l’atorgament Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el vaig qualificar de noucentista. Per a ell el vocable era tot un elogi, perquè designava les virtuts de feina ben feta, patriotisme, voluntat, persistència i fins i tot el punt de tossuderia que calia perquè les coses es fessin i, a més, sortissin bé. L’endemà del dia en què se n’ha anat a fer companyia al seu pare, a en Foix, en Carner, en Riba i tants d’altres amics, recordats i saludats, reblo l’adjectivació i subratllo que Albert Manent ha estat entre nosaltres el darrer noucentista reconegut i celebrat. Ell, que en va fer una reivindicació escrivint les biografies de Bofill i Mates, Josep Carner, Tomàs Garcés, Carles Riba, Marià Manent, el seu pare; i tants d’altres, va ser qui en va encarnar i practicar les virtuts.

 

La bibliografia d’Albert Manent és àmplia i generosa.  Des del vessant de la no-ficció es va dedicar al gènere on la història i la literatura desdibuixen fronteres posant en valor una manera d’escriure on la biografia, l’assaig, la literatura i la història conflueixen en favor del contingut. L’erudició, sempre existent, es mostra amb aquella fluidesa natural que no enfarfega, de manera que des del lector fins l’investigador hi troben lleure, informació i narració a pler i en la justa mesura. Manent s’havia iniciat com a poeta, com tants d’altres de la generació dels cinquanta, i havia pres part en l’Antologia poètica universitària (1949). Aviat va virar cap els estudis literaris, els assaigs i les literatures del jo, els estudis locals o d’onomàstica i toponímia. Un dels aspectes més importants del seu llegat literari ha estat la contribució a la historiografia del sistema literari català amb els estudis dels escriptors esmentats, els del nou-cents, i la munió d’articles i aproximacions a la història cultural catalana del segle XX.

images-1

Era heterodox, un esperit lliure i un home compromès. La idea del deure – per a Manent no hi havia acció sense una justificació del deure al darrere- va constituir el fil roig de la seva trajectòria, en favor de la llengua i la cultura catalanes des de sempre. L’Albert ens va fer treballar a tots. Suggerint, impulsant, animant i, quan s’esqueia, cercant editor per a aquell estudi, article, memòries o fins i tot tesi que calia, i subratllo el verb, calia publicar per donar a conèixer. Tenia la traça d’entreveure temes o personatges d’interès col·lectiu i de suscitar la curiositat vers ells per part d’algun investigador que, creia, se’n podia ocupar. Som molts els que vam iniciar-nos en la via de la recerca perquè en Manent ens ho havia suggerit o, simplement, ens ho havia adjudicat.

El seu àmbit d’interès s’eixamplava per tota la geografia dels Països Catalans i més enllà.i per això, per a ell, els estudis locals foren matèria preferent i de rellevància primigènia, fins i tot en èpoques en què eren menystinguts pel sector acadèmic i universitari. No són pocs els indrets del país que li deuen, directament o indirectament, el nom de les coses i la història recobrada, directament o per persona interposada per la via del suggeriment o de l’adjudicació directa – sense perjudici, val a dir, que algú altre coincidís amb el mateix àmbit d’interès. Quan això s’esdevenia, que algun cas va succeir, salvat el rigor i l’exigència de l’obra ben feta procurava que els esforços s’unissin per arribar a bon port.

albermanent2

El rigor és un tercer aspecte de la seva personalitat. Rigor en la voluntat de voler fer les coses ben fetes, de no baixar la guàrdia en l’exigència i l’autoexigència, de citar sempre els que l’havien precedit en la recerca, de no oblidar cap peu d’il·lustració, de tenir en compte la utilitat i fiabilitat del que escrivia.

Un dels temes que ens van aproximar i que ens agradava comentar era el del Noucentisme i una de les converses que van quedar ajornades va ser la de la discussió sobre els seus límits cronològics o la seva pervivència un cop aquest moviment va quedar desbancat per altres estètiques i circumstàncies. Riba, Carner, Sunyer i tants d’altres que van anar desapareixent al llarg dels anys cinquanta representaven aquest moviment encara quan del Noucentsime només en restaven alguns trets estilístics i una determinada manera d’entrendre la vida i la història. L’Albert Manent n’era el darrer de tots. Per a molts de nosaltres va ser un mestre. A hores d’ara fa goig de veure’n reconèixer la feina feta, tot el que ha aportat i el seu mestratge. 

 

One thought on “Albert Manent, el darrer noucentista

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s