Sitges, 1945. Un hoste incòmode

Sitges, anys quaranta

 

Un dels passatges més interessants de la novel.la de Xavier Gimeno, El temps a mitges (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 2008 i llibre de capçalera per a aquells que vulguin conèixer la vida novel·lada de la Vila els anys de la postguerra) és el d’una reunió d’escriptors al xalet de don Felipe Varela. És en el context una festa de societat al Terramar dels anys de l’estraperlo on han estat convidades les diverses forces vives locals, algunes de les quals, en aquelles hores grises de l’exili interior, se n’excusen. Altres, en canvi, giren al voltantdels capitostos del moment, entre els quals hi ha don Dionisio Ridruejo, Miquel Utrillo Vidal, l’alemany Gomendio Pfieffer… i César González Ruano Garestazu de la Sota y Sáez de Cajigal. Entre els personatges imaginats i els reals hi ha tan poca distància com entre la realitat i la ficció, en el benentès que l’una sempre supera l’altra. Al llarg de la novel·la se sabrà que Pfieffer és, en realitat, un nazi que acaba recalant a Barcelona i que González Ruano acaba d’escriure Huésped del Mar. És el Sitges de 1945.

El Sitges de la postguerra té història i memòria per recuperar. Queden les cròniques de l’hemeroteca, les actes de l’Ajuntament o les fotografies d’un blanc i negre d’anys quaranta, un blanc i negre que no és el de les fotografies de Cartier Bresson o Joan Colom sinó més gris i més sòrdid. El que aixopluga personatges de la talla de Rainer Bormann, enginyer del Partit Nacional Socialista Alemany que havia treballat en el disseny dels crematoris de diversos camps de concentració. Fins aquí, la ficció. La realitat és encara més sòrdida.

Pedro Flores, Retrat de César González Ruano (1942)

Perquè César González Ruano, el dandy de ploma àgil i agraïda, noctàmbul i bevedor, tocat d’un aire afectadament distingit, en realitat era un personatge obscur, sense escrúpols i desprovist de tota ètica. Un personatge que havia cobrat del govern nazi per fer-ne propaganda però que, amb tot, va ser expulsat de Berlin; que havia viscut luxosament al París de l’ocupació sense ingressos aparents; que va ser condemnata vint anys pel govern de la França alliberada per col·laboracionista; que havia estafat famílies jueves que fugien del nazisme. Un testimoni de l’ambaixada alemanya de França descriu el seu modus vivendi “… del tràfic al mercat negre, del proxenetisme i del tràfic de salconduïts” en uns moments en què la vida de milers de persones estava en perill pel sol fet de ser jueu.

L’escriptor Ramon Planes, que el va conèixer bé durant els anys en què va viure a Sitges en descriu les habilitats literàries remarcant que la seva gran il·lusió hauria estat succeir Santiago Rusiñol, però que malgrat tenir qualitats “n’hi mancaven d’altres que no és aquest el lloc d’escatir” (Llibre de Sitges, 1952). Més enllà de la lletra impresa, consta en la història oral de la Vila que els anys sitgetans del Gpnzález Ruano van ser de deutes, alcohol i daltabaixos de tota mena. La biografia d’Ignasi Agustí publicada per Sergi Doria el mostra fent mans i mànigues perquè li fos concedit un important premi literari del moment, a part d’altres detalls no precisament elogiosos.

Ha estat l’obra de Plàcid Garcia Planas i de Rosa Sala Rose, El marqués y la esvástica . González Ruano y los judíos en el Parísocupado, el detonant que ha retornat a l’actualitat un tema tan luctuós com l’estafa als jueus que volien salvar la vida.

César González Ruano, Huésped del mar (Sitges, 1945)

Va ser bon escriptor, però pesa més el component ètic. Els llibres de González Ruano, inclòs el seu Huésped del mar. Noticia y sueño de Sitges (1945) continuaran formant part de les biblioteques públiques i privades. Però la seva presència a l’espai públic no té cap justificació.