Home

Curs: Visions noucentistes: entre el vell i el nou

organitzat per la UB i el MNAC

18.VII.2011, 13 h.: Poètica noucentista. Construcció i deconstrucció de l’ideal

J. Sunyer, Mediterrània (1910) Col. Carmen Thyssen, dip. MNAC

 I. INTRODUCCIÓ

La poesia és el gènere literari que juntament amb les proses del Glosari de Xènius participa més fidelment la voluntat de construcció de l’ideal estètic i plàstic del Noucentisme, determinat per l’exemplaritat temàtica i la perfecció formal. És una poesia marcada per tres grans llibres iniciàtics, les Horacianes (1906) de Miquel Costa i Llobera, Els fruits saborosos (1906), de Josep Carner, i La muntanya d’ametistes (1908) de Guerau de Liost.

Juntament amb aquests grans noms del Noucentisme poètic, altres escriptors en donen la pauta estètica i temàtica, com els poetes Josep M. López-Picó, Rafael Masó, Trinitat Catasús, Joaquim Folguera, Marià Manent i Carles Riba. La influència del classicisme, el paisatge, la visió urbana o la vida quotidiana són alguns dels aspectes que tracten en una evolució en què poesia i arts plàstiques presenten un evident correlat temàtic i formal. A partir de 1918, en què es produeix el punt d’inflexió en el desenvolupament del Noucentisme, la poesia adopta un to més introspectiu i humanitzat que es pot identificar amb la deconstrucció de l’ideal de l’estètica de l’arbitrarisme.

L’esperit de grup que caracteritza els poetes del Noucentisme es manifesta des de diverses plataformes, com La Revista (1915-1936). Dues antologies poètiques, l’Antologia dels poetes catalans d’avui (1913), l’Antologia de poetes catalans moderns (1914), d’Alexandre Plana i l’assaig sobre Les noves valors de la poesia catalana (1919) de Joaquim Folguera mostren el procés evolutiu de l’ascens, la inflexió i la desconstrucció de l’ideal de la poesia noucentista.

II. SUMARI I GUIÓ

  • Una poesia programàtica

    Josep Carner, De l’acció dels poetes a Catalunya (Text)

  • Característiques

. arbitrarisme, exercici de la voluntat com a transformadora de la realitat

. l’objectivitat expressiva

. Temes: la vida quotidiana, el paisatge, els éssers

. Llenguatge: serenitat; de la ironia a la sàtira (Carner, Guerau de Liost)

  • Les formes poètiques

    . el sonet, màxim exercici de creació poètica (Josep Carner, Josep M. López-Picó).

    Text: “Ofrena”, J. M. López Picó

    . l’epigrama, una poètica de l’essencialitat (Epigrammata, J.M. López-Picó; Joaquim Folguera, Carles Riba)

    Text: “Epigrama de l’abandó”, Joaquim Folguera

    . formes populars: romanços (Guerau de Liost, “Romanç primicer de la ciutat de Barcelona”), auques (Auques i ventalls, “Auca de la coblejadora, Josep Carner), cançons (Josep Carner, Josep M. De Sagarra, Cançons de rem i de vela)

    Text: “Vinyes verdes vora el mar”, Josep M. De Sagarra

  • Etapes:

    . Construcció (1906-1918)

    L’objectivitat expressiva, primer guany (Josep M. López- Picó)

    Catalunya (19903-1905), Empori (1907-1908), La Revista (1915-1918); Publicacions de “La Revista”

    . Deconstrucció (1918- 1930)

    Consciència subjectiva: amor, mort, Déu, l’infinit (Josep M. López-Picó). Lirisme, poesia pura, postsimbolisme

    La Revista (1918-1930…); Publicacions de “La Revista”

  • Poetes noucentistes

    Guerau de Liost (1878-1933)

    Josep Carner (1884-1970)

    Josep M. López-Picó (1886- 1959)

    Trinitat Catasús (1886-1940)

    Josep Aragay (1889-1968)

    Clementina Arderiu (1889-1976)

    Joaquim Folguera (1893-1919)

    Carles Riba (1893- 1959)

    Josep M. De Sagarra (1894-1961)

  • Les obres

  1. Horacianes (1906), Miquel Costa i Llobera

  2. Els fruits saborosos (1906), Josep Carner

  3. Segon llibre de sonets (1907), Josep Carner

  4. La muntanya d’ametistes(1908), Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates)

  5. Almanac dels Noucentistes(1911)

  6. Verger de les galanies (1911), Josep Carner

  7. Turment-Froment (1911), Josep M. López-Picó

  8. Poemes del port (1911), Josep M. López-Picó

  9. Auques i ventalls (1914), Josep Carner

  10. La paraula en el vent (1914), Josep Carner

  11. De l’hort i de la costa (1915), Trinitat Catasús

  12. Poemes de neguit (1915), Joaquim Folguera

  13. Ofrena (1915), Josep M. López Picó

  14. Cançons i elegies (1916),Clementina Arderiu

  15. El poema espars (1917), Joaquim Folguera

  16. Itàlia (1918), Josep Aragay

  17. La ciutat d’ivori (1918), Guerau de Liost

  18. Bella terra, bella gent (1918), Josep Carner

  19. Primer llibre d’estances (1919), Carles Riba

  20. L’alta llibertat (1920), Clementina Arderiu

  21. Vendimiari (1921), Trinitat Catasús

  22. Vint cançons (1923), Tomàs Garcés

  23. Cançons de rem i de vela (1923), Josep M. De Sagarra

  24. El cor quiet (1925), Josep Carner

  25. Sàtires (1928), Guerau de Liost

  • VISIONS (construcció / deconstrucció)

 a) L’entorn

la natura

. “Avets i faigs”, Guerau de Liost

. “L’atzavara guarnida”, Josep Carner

el paisatge

. “Impressió matinal”, Trinitat Catasús

. “Retorn a Catalunya”, Josep Carner

la ciutat

. “Ciutat d’Ivori”, Guerau de Liost

. Josep Carner: Barcelona, Sarrià, Sant Gervasi, Vallcarca… (Auques i ventalls)

viles i pobles

. “Madrigal a Sitges”, Josep Carner

. Josep Carner: “Adéu Vila del Vendrell” “Siurana”, Tiana…

. Guerau de Liost, el Montseny (la muntanya d’ametistes…)

b) Els éssers

la dona

Josep Carner descriu totes les games de la tipologia femenina “Cançó del boà”, “Camperola llatina”, dues cares de la mateixa moneda;

“Cançó d’un doble amor”,

la jove (ofrena); Josep Carner, “Calídia i els préssecs”; Trinitat Catasús, “La donzella de les taronges”

cosidora (les feines de la llar), <Josep Carner, “Rètol d’una modista”

maternitat Josep Carner, “A una mare fresca i riolera”, “La dama del nadó”

els infants, Guerau de Liost, “Romanç del goig de tenir germana”

la quotidianeïtat dels homes, segons els diumenges del senyor Pere, del senyor Lluc i del senyor Quim, per Josep Carner

la família

l’amor

. Carles Riba, “Ulls meus…”

c) Vida col.lectiva

les tradicions, Josep Carner, “Processó”; Trinitat Catasús, “Poemes de Corpus”

la pàtria, Josep Carner Josep Carner, “Cançó del Deu nos do”“, 1714”

la mediterraneitat, Trinitat Catasús, “La Ribera de Sitges”

les arts: Josep Aragay, Itàlia; Josep M. López-Picó, “Guia d’Itàlia”; Josep Carner, “Josep Llimona”

 d) El jo poètic

Joaquim Folguera, “El poema espars”

III. TEXTOS

Un període normal, civil, ideal

Una poesia programàtica

Josep Carner: De l’acció dels poetes a Catalunya (1908)

Jo crec que a la nostra evolució poètica hi ha tres períodes ben determinats. El primer és elegíac, arqueològic i convencional; el segon és amenaçant, rural i realista; el tercer, normal, civil i ideal. Naturalment que aquestes denominacions se’ls ha de concedir, si es vol obra en prudència, un valor de relativitat, però en l’essencial les tinc per vertaderes.

(…)

Som ja arribats al tercer període de l’evolució poètica catalana, el període normal, civil, ideal. En arribar a aquest punt la poesia trenca la fórmula estreta dels Jocs Florals; la poesia ja no cap en un concurs, de la mateixa manera que la política ja no cap en unes bases i s’estén poderosament en corrents cada vegada més oberts per tota la superfície de la terra catalana. Aquest és el període en què floreix amb meravellosa varietat l’idealisme de la terra catalana, en què es creen a dotzenes les estètiques, en què formiguegen traduccions i adaptacions de totes les literatures, en què el llibre i el periòdic s’estenen i viuen, en què comença decididament la severa disciplina del vers català i per l’esforç universal s’enlaira gradualment la tònica de l’idioma tendint-se a la llengua literària única.(…)


Un període literari on coexisteixen el misticisme estètic de Maragall amb la temptativa clàssica d’en Costa, la clara i magnànima poesia d’en Joan Alcover, en què floreix un creador verbal tan poderós com en Ruyra(..)


I, per raons fàcils de comprendre, no parlo aquí de l’esplet de la jovenesa, admirable per l’àrdua intrepidesa dels seus esforços, per una certa precipitació generosa amb que es llança en totes direccions, sedejant de conquerir per a Catalunya la plenitud i la normalitat de la vida literària(…)


Jo crec, per tant, que és una qüestió actualíssima, la de la Poesia a Catalunya. De cap a cap de la nostra terra, i mar endins, en les nostres illes, se sent, agençador del nostre aire de llibertat, un murmuri de versos. Jo em recordo de la bella imatge que un dia evocà en Gaudí en una de les seves converses, d’aquelles converses damunt les quals sembla que joguinegi l’aura assolellada que movia els platanars de l’Acadèmia grega. “Quan bastim una casa -deia en gaudi- tot s’agita al nostre voltant en un transport continuat d’alegria. Heus aquí el picapedrer laborant la pedra; enllà un fuster serra la fusta olorosa; trafiquen els manobres, un paleta crida des del cim d’un mur que puja com per miracle, a vora seu n’hi ha un que canta; el sol entra pertot arreu! Tanmateix ve que la casa s’acaba; uns homes, pervinguts quan ja havia cessat tot renou i tota joia, es tanquen es tanquen entre unes parets de les quals ignoren la creació poemàtica; han arribat l’ordre i la pau definitiva, però així mateix el silenci i la monotonia.” Nosaltres els poetes som els constructors dels pobles, i avui que tenim encara tanta feina a fer en el casal projectat de la civilització catalana, no sentim, en amidar tot ço que encara ens manca, en veure aqueixos forats per on entra el sol, una impressió de descoratjament i de pessimisme, sinó una ànsia de creació que és benaventurada perquè ha de ser fecunda. Aquell murmuri de versos de què us parlava ha d’ésser considerat com l’anunci falaguer d’un demà benastruc. Tots els catalans tenen feina assenyalada, ja ho sé; totes les esferes s’han d’organitzar, jo ho vull més que ningú; però jo estic cert que no solament -i com tothom ja creu- els poetes han engendrat l’Alemanya moderna, la moderna Itàlia, sinó que cap realitat esplèndida no esdevé si no ha sigut abans formulada en el vaticini tremolós i august del verb poètic; i nosaltres, certament, encara ens hem d’enriquir d’ensomni. No s’ha equivocat pas l’íntim sentit universal dels pobles; la poesia és presagi; la inspiració promet a les nacions l’amistat de Déu.(…) Beneïm els resultats que ja assolí la poesia catalana; prometem-nos-en cada dia de més grans si corre entre nosaltres aquesta saba generosa de l’entusiasme poètic que avui, compensant-nos d’uns quants segles de renunciament i d’esterilitat, obre novament, i amb una especial solemnitat, les tanques d’or del llibre immortal de l’epopeia catalana.

J. M. López Picó, Ofrena (1915)

Jo, que la clara visió us he dit

amb venturosa parla, de les coses

ara vull dir-vos del neguit de les noses

amb mots eixuts de català cenyit.

Distint el so, la veu és la mateixa,

car la paraula la governo jo.

Mai en el dubte estrafaria el plor,

ni la dolor estrafarà en la queixa.

Greu i austera, sense cap ornat

més que la gràcia de la veritat,

la inquietud del meu turment us dicta

perquè aprengueu que, en dir la claredat

dels objectes del món, us he callat

tota l’angoixa que la feia invicta.

Joaquim Folguera, Epigrama de l’abandó (1919)

Una rosa dono al vent;

sóc jo mateix que s’esbulla:

cada sentit és la fulla

de rosa dispersa al vent.

Josep M. De Sagarra, Vinyes verdes vora el mar (1923)

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que l’userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrelet de neu

que ara neix i que ara fina…

Vinyes que digueu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…

Dins del cep s’adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d’or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau de cap al tard…

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Guerau de Liost, “Avets i faigs” (1908)

Gòtics semblant el faig, l’avet,

puja, segur, l’avet ombriu,

rígid de fulles, l’aire fred,

car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,

ben altrament, el faig somriu,

més joguinós que massa dret,

car és d’un gòti renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.

Són les agulles del bagueny

on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes

que, en les altures del Montseny,

del vent concerten les campanes.

Josep Carner, “L’atzavara guarnida”

Vora del mas i ran de la sonora

fresca teixida pels pollancs al vent,

una atzavara esbadocadament,

mig penjada d’un marge, el sol adora.

Un bell matí que tot el món s’arbora,

la masovera, enlluernada, estén

en cda glavi retorçat, punyent,

l’un i l’altre penjol que s’eixamora.

Gipons, faldilles, mocadors i calces

pengen, raïms de meravelles falses,

com en una batussa de vivors.

Les gallines hi van. I la mainada

pensa en el bon diumenge, la diada

que la gent anirà de tots colors.

Trinitat Catasús, “Impressió matinal” (1915)

Cara a les hores del matí daurat,

el mon sentia son amor, tornat

palpitanta delícia lluminosa.

I era talment així, que tota cosa

semblava resplendent de per sí

sota l’alegre i brillador matí.

I les vinyes fruitades, i l’encant

dels pins que mostren sa verdor, cantant

olorosos i purs; l’ampla figuera,

l’herbeta humil i el fruiterar, tot era

tornat com transparent a la claror

que fulgurava dintre llur verdor.

I és que l’amor del món esdevenia

palpitació de llum, cara al bon dia.

Guerau de Liost, “Ciutat d’ivori” (1918)

Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or:

tes cúpules s’irisen en la blavor que mor

i reflectint-se, netes, en la maror turgent,

serpegen de les ones pel tors adolescent.

L’ivori té la gràcia d’un marbre constel.lat

d’aurífiques polsines, com una carn d’albat.

Bella ciutat de marbre del món exterior,

esdevinguda aurífica dins un esguard d’amor!

Ets tota laborada amb ordenat esment.

Et purifica el viure magnànim i cruent.

I per damunt la frèvola grandesa terrenal,

empunyaràs la palma del seny – que és immortal.

Josep Carner “Cançó del boà”

Ara és el temps tan delicat

que, en ésser de nit, fresqueja.

La dama al coll ha cabdellat

la serp que juganeja.

D’un cop de braç se l’ha nuat

que fa en mon cor enveja.

En l’alba serp arredossat,

l’esguard bé lluenteja.

Ara és el temps tan delicat

que, en ésser nit, fresqueja.

Josep Carner, “Camperola llatina”

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

Tens la cintura fina i abrivada

i el si d’una naixent promissió;

canta la teva boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

Josep Carner, “Cançó d’un doble amor”

L’amiga blanca m’ha encisat

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!

Estimo l’altra, oh meravella!

Bella com l’una no m’apar

fora de l’altra cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat

també la bruna

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror?

estenc els braços per ma via;

va cadascun pel seu cantó

du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Josep Carner, “Cal.lídia i els préssecs” (1913)

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor

i ara tos braços nus m’allarguen com un do

el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un festí que em vigila.

Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.

Apagues cants de cel i fresses de la vila:

ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

(…)

Quan alces el teu braç la fruita se’t convida

ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:

és més harmoniosa la teva perfecció

més graciosament arrodonida.

En paga de ta ofrena per a ta boca aparta

fruita de besos aturada en mon brancam:

són determini, són domini i són lligam

i prengueren saó, lentament, de mirar-te.

Trinitat Catasús, “La noia de les taronges” (1915)

(…)

Avui, perquè fa bo, vens a collir

les taronges daurades, que el jardí

mostra a l’hivern entre verdor de fulles.

Braços i coll, perquè fa bo, despulles

i et poses un vestit blanc i lleuger

que et fa més àgil i amb la llum va bé.

(…)

I tu t’encantes amb els ulls oberts

a la joia dels arbres sempre verds.

(…)

I amb el paner de fruita carregada,

has retornat al poble. Era la prada,

llavores,com un mar de resplendor.

Inclinaves un xic vers el cantó

contrari al flanc en que el cistell pesava

ton cos jove – i el braç lliure provava

d’equilibrar l’esforç amb l’actitud:

i era talment la clara joventut

de ton cos harmoniosa i victoriosa

tan ponderada i justa en tota cosa

que dava glòria veure’t caminar

en la gran joia del migdia clar,

segura i gràcil i amb els peus lleugers

sense que esforç visible en tu sigués.

(…)

Josep Carner, “Rètol d’una modista” (1914)

Veniu ací les noies enciseres!

Per poca esma que tingueu, veniu!

Finà l’ànima vostra amb les darreres

convulsions del vestidet d’estiu.

Tinc “novetats” en màgiques rengleres:

dureu un bronze, un malva, un puça viu;

i permetré els capells de cinc maneres

i al pit una flor pàl.lida del riu.

Dona agençada, poc té res de lliure.

Diré com heu de saludar i de riure

car tot vestit imposa son govern.

Veniu ací, les noies enciseres:

jo us donaré les ànimes lleugeres

que us duraran per tot aquest hivern.

Josep Carner, “A una mare fresca i riolera”

Oh dona tota clara de salut

i vessanta de riures i de gràcies,

amb la mirada fulgurant d’audàcies

amb els cabells humits de joventut!

Tos infants amb els ulls molt enlairats

cerquen ta resplendor que els enamora

i com te sents heroica i vencedora

damunt dels caparrons enlluernats!

Mes tu prens els infants a revolades

amb una alegre fúria de besades;

ver l’espòs s’adeleren els teus passos

i ets redreçada per l’orgull de dur

en la jove fermesa de tos braços

aquesta joia que va eixir de tu!

Guerau de Liost, “Romanç del goig de tenir germana”

Quina bella sort

de tenir germana!

Joveneta que és

i entenimentada,

joveneta que és

en morir la mare

es vesteix de dol

i regeix la casa.

De tant bé que ho fa

l’amen les criades

i la hisenda creix,

i somriu el pare,

i somriu l’amor

tot plegant les ales,

i la deixa fer

sense destorbar-la.

(…)

Carles Riba “Ulls meus…” (1919)

Ulls meus, ulls que viviu goluts damunt mon rostre:

per vosaltres la imatge d’Ella, dolça a servar,

és davallada al cor, i llum tan pia hi hi fa

que ja no s’hi val l’or d’aquest sol que és glòria vostra.

¿Com la carnal recança del goig que amb l’hora fuig

a la bella cara d’Ella us té oberts encara,

si veure-la caduca i fonedissa amara

tot pensament d’amor amb metzina d’enuig?

Ulls meus, closos em fóssiu amb porta de tenebra,

i el vostre esguard girat endins, de cara al cor,

portant a la fidel imatge que no mor,

i a l’adoració que l’estreny i a la febre

aquesta coneixença tan viva de sentit,

tan corporal, però ja lliure de paüra:

la mort faria de la bella carn pastura

sense que en tremolés la imatge dins mon pit.

Trinitat Catasús, “Poemes de Corpus” (1915)

(…)

Hi ha una palpitació de colors i de festa.

Llampega l’or del sol damunt de la ginesta

i amb púrpura olorosa de clavells desfullats

la tarda magnifica les seves claredats.

(…)

Tota la candidesa del poble, tot el bé

de la càndida glòria de viure és al carrer:

i encara la riquesa de les nostres muntanyes

la ginesta, la groga ginesta, amb les estranyes

flors de nom ignorat que arrelen en la roca

(…)

Oh tarda, tarda dolça, que desplegues domassos

i t’inflames en ells i desvies els passos

dels homes, i n al cap ni a la mar te’ls emportes,

com de costum, sinó a la festa i els confortes

amb el gaudi senzill de mudar-se i de fer

sonor i palpitant de joia tot carrer.

(…)

Josep Carner, “Cançonetes del Déu-nos-do”

Déu nos do ser catalans

gent de bella anomenada,

la millor cosa del món,

vella rel i fresca saba.

Si no iguals als venidors

una artiga els afressàrem

si no som com els passats,

ens hi troben retirada.

Déu nos do la nostra fe,

amatents al trenc de l’alba,

l’aigua fina de les neus

i el forment per les vessanes,

i els diners de bon dringar

i l’amor, que és millor paga,

i la fi sense retret,

amb la cara asserenada,

i que diguin: – Ara, mort,

quina imatge de son pare!-

I si fama hem de tenir,

que ens la gruï el veïnatge:

sempre fou en alt afany,

lloc difícil una pàtria.

I si tara hem de sofrir

Déu nos do la nostra tara,

que, si ve de tan endins,

farà goig un dia o altre.

Trinitat Catasús, “La Ribera de Sitges” (1915)

Mar plana, lluminosa i transparenta.

Una atzavara en flor la joia ostenta

de son plomall, encès, al bes del sol.

L’imperceptible alè del ventijol

porta flaire de pins i de ginesta

i en la gran claredat de l’aire, resta

suspesa, quan ell passa silenciós,

amb l’aroma subtil i amb el repòs

del dia resplendent, la lleu tonada

de la mar transparenta i reposada.

Hi ha una dona que es banya amb son infant.

La joventut en ella és com l’encant

d’una força segura i harmoniosa

qui al gest la gràcia de son ritme imposa

(…)

Àgils i plens els braços, en l’amor

d’aixecar com un fruit, el blanc tresor

de l’infant, a la llum, damunt la festa

de les aigües: – Magnífics en la gesta

gloriosa de la humil maternitat;

meravellosos d’elasticitat

i de força i d’amor en harmonia

del gest, quan a la mar, serena i pia,

la carn volguda de l’infant entreguen,

ensems les hores sobre el mar llampeguen

amb una esgarrifança de claror

que va des de la costa a l’horitzó.

I passa un bergantí amb la majestat

de ses veles damunt la immensitat,

que solca airosament; i al lluny tremola

d’una invisible nau la fumerola.

(…)

Harmonia suprema d’un instant

que els braços de la dona beneeixen,

quan, alts, en l’aire silenciós floreixen,

aixecant l’infantó damunt del mar,

qui d’un fruit magnífic de la terra apar.

Joaquim Folguera, “El poema espars” (1917)

Diré el poema de ma vida espars

en cada estrofa escadussera i vària.

Serà el poema de major grandària

com més divers i més per tot espars.

A cada amic que passi deprimit

sobre el meu cant que no coneix rialla

li oferesc la persistent baralla

que es lliura pura dins mon esperit.

Que és aquest cant de tèrbol contenir,

amb son afany de perfecció poc destre,

l’esbatanar violent de la finestra

a l’aire líric del més pur matí.

IV. BIBLIOGRAFIA

Almanach dels Noucentistes. Barcelona :Joaquim Horta impr., 1911.

El Noucentisme. (Selecció de textos literaris i crítics). Barcelona :Columna, 1986. 157 p. (Col.lecció Capitell)

El Noucentisme. Un projecte de modernitat. Exposició 22 desembre 1994, 12 març 1995. . Barcelona :Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Enciclopèdia Catalana, CCCB, 1994. 480 p.

Història de la cultura catalana. Volum VII. El Noucentisme 1906- 1918. . Barcelona :Edicions 62, 1996. 287 p.

Aulet, Jaume. “El Noucentisme literari”. Història de la Cultura Catalana.vol. VII. Barcelona:Edicions 62, 1996.

Jaume Aulet. Antologia de la poesia noucentista. Barcelona :Ed. 62, 1997. 194 p. (El Garbell; 50)

Bou, Enric. “La poesia noucentista”. Història de la literatura catalana, vol. IX. Barcelona:Ariel, 1987: 99-107.

Bou, Enric. “El debat sobre la modernització: modernisme, noucentisme, avantguarda”. Panorama crític de la literatura catalana. V. Segle XX. Del modernisme a l’avantguarda..Barcelona:Vicens Vives, 2010: 17-33.

Castellanos, Jordi. “El Noucentisme: ideologia i estètica”. El Noucentisme. Cicle de conferències fet a la Institució Cultural del CIC de Terrassa, curs 1984/85.Barcelona:Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987. (Biblioteca Milà i Fontanals; 7): 19-39.

Joaquim Folguera. Les Noves valors de la poesia catalana. Barcelona; Barcelona La Revista, 1919

Vinyet Panyella. Cronologia del Noucentisme (Una eina).Barcelona :Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996. 149 p.

Panyella, Vinyet. “El Noucentisme”. Panorama crític de la literatura catalana. Segle XX. Del modernisme a l’avantguarda. Direcció Enric Bou.Barcelona:Vicens Vives, 2010: 270-313.

Panyella, Vinyet and Quintana, Lluís. “Noucentisme: gèneres i autors”. Panorama crític de la literatura catalana. V. Segle XX. Del Modernisme a l’avantguarda. Barcelona:Vicens Vives, 2010 :314-326.

Alexandre Plana. Antologia de poetes catalans moderns. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1914.

Resina, Joan Ramon. “”Noucentisme””. The Cambridge History of Spanish Literature. Cambridge:Cambridge UP, 2004: 532-537.

Vallcorba, Jaume. “La literatura del nou-cents”. El Noucentisme. Un projecte de modernitat.Barcelona:Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1994: 69-72.

V.

Vinyet Panyella Llicenciada en Filologia Catalana i escriptora. Autora de la Cronologia del Noucentisme (1996), i del capítol dedicat al Noucentisme del Panorama crític de la literatura catalana. Segle XX. Modernisme, Noucentisme, Avantguardes (2010). Ha publicat articles i estudis sobre el Noucentisme i escriptors i artistes noucentistes, com el poeta Trinitat Catasús i el pintor Joaquim Sunyer, del qual porta a terme el catàleg raonat. Actualment realitza la tesi doctoral sobre El pensament cultural a Catalunya (190-1939). Membre de la Societat Catalana de Llengua i Literatura-IEC i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art.

One thought on “Poètica noucentista. Construcció i deconstrucció de l’ideal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s