Mimí entre nosaltres

Santiago Rusiñol, "Cementiri de Montmartre" (oli, 1891) Museu Cau Ferrat

Les darreres paraules de Rusiñol descrivint el cementiri de Montmartre a Desde el Molino (1894) són dedicades a Henri Murger, l’autor de les Escenes de la vida bohèmia, obra publicada primer per fascicles i reunits en una primera edició el 1851, “... el melancólico Murger debe sentir el consuelo de la póstuma amistad, el agradecimiento de la muerte, hacia los pocos que batallan en defensa de aquella raza de hombres que juraban no beber más que agua en el curso de su vida antes que prostituir su obra a las bestiales exigencias del dinero (…)”. Coneixia bé la novel·la de Murger, i la recordava mentre anava vivint la seva pròpia bohèmia artística durant uns anys intensos i entranyables a Montmartre, quan bohèmia era sinònim de joventut i d’il·lusions. Probablement coneixia també l’obra de teatre i en algun moment devia anar a veure l’òpera de Puccini La Bohème, que s’hi inspira, estrenada el a Torí 1896 -35 anys després de la mort de Murger- i a Barcelona molt poc després, la primavera del 1898.

Els anys vint Enric Lluelles va traduir l’obra de Murger al català per a l’editor Antoni López, el gran i popular editor de Rusiñol. No fóra gens estrany que hagués estat a instàncies de l’artista que, d’altra banda, va escriure’n el pròleg des de l’escenari dels records: “I en el nostre cor ressuscitava tota la nostra joventut (…) les anades a París, els passeigs pel vell Montmartre, pel vell barri llatí – l’escenari on Murger col.locà les figures de Mimí, de Musette, de Rodolf, de Colline, de Schaunard – els primers drames, les primeres pintures (…) Tots, en la nostra joventut, hem estat un xic protagonistes de la novel·la de Murger. Tots hem fet bogeries i barrabassades; tots hem plorat per una dona (…) Aquestes Escenes de la vida bohèmia (…) tenen un formidable do evocador. I una gran força de suggestió: ho prova el que la majoria dels artistes han fet de joves la vida bohèmia (…) Però el millor que hi ha en la vida de l’home és la joventut”. Sempre que veig el seu quadre del Cementiri de Montmartre (1891) que és el correlat plàstic de l’article de Desde el Molino, no puc evitar tornar a aquests passatges i passar gairebé directament a Mimí, una de les figures més tendrament tractades a la història de l’òpera. Mimí és la dolcesa i la fatalitat, l’amor i la mort, la renúncia i el retorn, la fragilitat i la força de les il·lusions d’una vida precària i esquinçada. Probablement tot això fa que La Bohème sigui una de les meves òperes preferides.

Aquests dies el Liceu presenta una Bohème d’escenografia convencional i rica, amb una Mimí que ens és molt, molt propera. Es diu Fiorenza Cedolins, discretament veïna de Sitges des de fa uns quants anys. Originària del nord d’Itàlia va debutar el 1993 al Teatre Carlo Felice de Gènova amb Cavalleria rusticana. Després ha passat pels més prestigiosos teatres d’arreu, des del Metropolitan de Nova York a Tòquio, des de la Bastilla parisenca fins Viena, Munic o el Covent Garden londinenc. L’havia aplaudida al Liceu amb Madame Butterfly i al Trovattore. La vaig veure fora de l’escenari a Sitges fa poc gràcies a la cordial insistència d’una amiga comuna també sitgetana. La veritat és que em va impressionar per la seva cordialitat i la seva senzillesa i em va fer venir encara més ganes d’assistir a la representació de la Bohème d’aquesta temporada.

Fiorenza Cedolins

La Mimí que viu entre nosaltres va brodar una interpretació commovedora. Per la finesa de la seva veu i de la seva actuació – com m’agraden els cantants d’òpera amb dots interpretatives! -; per l’adequació a un rol que requereix una gran contenció per no passar del drama al melodrama; per l’elegància escènica i per la meravella d’una veu dolçament modular, atenta a tots els matisos de personatge i transmissora de gran la càrrega emocional d’aquesta gran obra. Al llarg de la representació hi van haver aplaudiments i bravos que es van reblar quan el teló va baixar per darrera vegada.

Ara ja sé que quan acaba la representació i quan fineix la temporada Mimí bescanvia la remor de l’èxit pel descans i la calma que troba al seu domicili sitgetà. Ben a prop de mar, lluny de les boires del Nord, gaudeix de la plenitud de la llum i d’una blavor de mar que l’acompanya arreu.