El dia que vam caure

 

Tres-cents vuitanta-set anys després de la mort i testament de Bernat de Fonollar, senyor de Sitges,

tres-cents seixanta-set anys més tard de la concessió reial de celebració de mercat a la Vila cada dijous,
dos-cents trenta-set anys més tard d’haver iniciat el litigi de tres segles per alliberar-nos del domini senyorial de la Pia Almoina de Barcelona,

setanta-quatre anys després d’haver construït l’espadanya de la Torre de les Hores,

setanta-tres anys del saqueig que van perpetrar sis-cents napolitans a les ordres de l’exèrcit de Felip IV a la Guerra dels Segadors, quan van obrir les botes de malvasia i regant-ne el terra, carrers avall,

seixanta-quatre anys més tard d’haver celebrat la Festa de la Marededéu del Vinyet el cinc d’agost, amb privilegi propi, i no el vuit de setembre,

seixanta-quatre anys després d’haver patit el bombardeig, l’entrada i el saqueig per part de les tropes castellades comanades per Blasco de Garay a la Guerra dels Segadors que de llavors vam perdre per sempre les dues torres de mar, i de l’enrunament de l’antiga església parroquial,

quaranta-cinc anys més tard del pas per Sitges de Joan Josep d’Àustria fugint de la cort de Madrid i que el Capità Falç l’ajudés a arribar a Barcelona amb la seva embarcació,

quaranta-un anys més tard de la benedicció de l’Església Parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla,

trenta-set anys després de la revolta de la Vila contra el domini de la Pia Almoina amb l’assalt al castell,

vint-i-vuit anys més tard de la primera actuació documentada de la Fragata de Sitges fent presoneres dues fragates mores,

nou anys després d’haver-se acabat de bastir el darrer dels retaules barrocs de l’Església Parroquial,

quatre anys més tard que la Fragata de Sitges abordés dues fragates franceses i una barca genovesa, ja en plena Guerra de Successió, i mereixés els elogis del rei àustria, el coronat Carles III,

i pocs dies abans que la vella Elisabet Girona, que havia tornat d’incògnit a la Vila natal quan ja no li quedava ningú des de la seva Itàlia adoptiva, on havia viscut llargs anys amb un altre nom, s’hagués assabentat que el seu fill no havia mort de naixença sinó que l’havien portat a la inclusa a Barcelona i que allí s’havia criat i era un dels defensors de la ciutat vora el baluard de Santa Clara,

nosaltres, que llavors érem una petita vila arrecerada al turó de la Parròquia i del Castell,

entre el domini de la Pia Almoina, els assalts de les tropes castellanes, les fatalitats i les misèries de la guerra llavors de Successió,

vam caure en mans de les tropes borbòniques de Felip V comanades per brigadier González.

Era el 27 de juliol de 1713.

I aquest és el nostre punt d’inici de la Commemoració del Tricentenari que demà, dissabte, 27 de juliol de 2013, iniciarem amb l’esperança de guanyar el futur.