Home

Després de la pluja. Fot. Frèia Berg, 2012

Invocar Santa Tecla, que és quan “el nostre mes de setembre / ens arriba aureolat/ amb el gaudi de les vinyes/ i el guany de la intimitat”, que com diu el gran Trino Catasús, és, en realitat, invocar el final de l’estiu, l’adéu fins a l’any que ve de la Festa Major, la Gran i la Petita, i esperar l’arribada de la tardor que aquests darrers anys, amb tant de canvi climàtic, tampoc no és ben bé el que era. També és època de pluges, i no és en va que el costumari català manté un referent concret sobre el tema, com és “l’aiguat de Santa Tecla”. No és una referència genèrica, no, sinó una expressió que durant un grapat d’anys es va conservar ben viva entre els damnificats, que van ser una colla de pobles catalans de les contrades de Ponent, Sitges entre ells, pels estralls que va causar una tempesta generalitzada i  superlativa per mar i per terra que es va endur absolutament de tot.  El balanç de la tragèdia de la nit del 22 al 23 de setembre de 1874 – no, no hi va haver Castell de Foc, a Sitges, aquell any – va ser de cinc-cents setanta morts i de set-centes cases destruïdes, amén de ferits i desgràcies a cor què vols.

Com que la meva fillola havia de fer el treball de recerca de batxillerat, a l’hora d’explorar possibilitats temàtiques va sortir la de l’aiguat de Santa Tecla.
– I, ¿què va passar? ¿Vols dir que és veritat que aquí a Sitges vam estar a punt de deixar Sant Tecla com a patrona i passar de dia i de sant la Festa Major Petita?
– Mira, no ho sé gaire. Hi va haver molts estralls, però tant com per desdir-nos de Santa Tecla no m’ho sembla. Ja esbrinarem.

El primer que s’imposa en aquests casos és anar a raure als llibres d’en Joan Josep Rocha i d’en Miquel Forns, que com tothom sap són les dues màximes autoritats sobre la Festa Major sitgetana. En Forns deixa ben clar al seu llibre sobre Santa Tecla que la festa compta amb tradició pròpia des del segle XVIII, i que la remorologia del canvi de Santa Tecla a Sant Bartomeu per causa d’aquest fet no té cap fonament. Fins aquí, entesos.

Evidentment, la informació que teníem no donava per a un treball de recerca. Però com que l’atzar sempre ens sorprèn en els moments oportuns, va succeir que en un dels enderrocs que es fan a Sitges per aixecar el màxim de pisos possible on fins ara hi havia cases més aviat baixetes, i així ens queda la densificació del casc urbà, en un d’aquests enderrocs van sortir papers. El contractista, que en aquells moments feia tractes amb uns paletes perquè no li marxessin a una altra obra on els pagaven gairebé el mateix, va veure uns exemplars de L’Eco amb una capçalera que no era de l’Agustí Albors, esgrogueïts i mig arrugats; uns quants llibres amb les cobertes tacades de fang, paperam, llibretes de coberta de cartró i fulls de paper d’estrassa, i va dir-li al manobre que ho tenia carregat al carretó de les deixalles que “allò” no ho llencés. Hi va fer un cop d’ull i va decidir que els Ecos antics i el gravat dels Sants Patrons se’ls emportava cap a casa. La resta els va deixar a un ciutadà de Sitges que és expert en americanos perquè se’ls mirés, a veure què.

Vaig tenir a les mans la llibreta del capità Bori i la vaig llegir d’una atacada. Explicava coses dels seus viatges a les Antilles que no corresponen ben bé als diaris de navegació, sinó a les llibretes de memòries on un s’apunta el que vol recordar per a la salvaguarda dels seus records, però que no necessàriament ha d’anar a parar a unes altres mans. I així em vaig assabentar que el capità Bori mantenia dues famílies, una a Sitges i l’altra a Santiago de Cuba; que havia transportat tres mulates esplèndides des de L’Havana fins al port de Barcelona amb tota discreció i a canvi d’un pagament de passatge molt superior als habituals, en quantitat (pels diners que va obtenir del pagano) i en qualitat (pels bons tractes que les mulates li van dispensar); que havia ensinistrat el lloro que va regalar a la sogra sitgetana en el vocabulari més selecte (això explica que el desmai de la sogra en veure el lloro no era degut a l’emoció del regal, sinó al “malllamptemaaaaaaaati” que li va etzibar així que la va veure); la tensió a les timbes de joc quan sortien ganivets; els tractes del contraban de tabac; les gestions de doble fil amb natius i amb espanyols… Vaig passar la tarda sense poder deixar la llibreta, com em passa amb les novel.les d’en Porcel, vaja.

El capità Bori havia de ser a Sitges per la Festa Major de 1874. Portava a bord un xicot que s’havia embarcat cap a Cuba als divuit anys i que tornava per casar-se amb la  promesa que havia deixat ja en feia vuit més. La Bet era filla d’uns masovers de Can Girona, i ara a les terres dels senyors feien falta braços. “En Jaumet Rodés es pensa que serà arribar i moldre, però jo en tinc els meus dubtes”, anotava el capità Bori. “Diu que si no arriba per casar-se per la Festa Major els pares faran un pensament i la casaran amb un d’aquests que ha baixat de Campdàsens, que també deu ser bo per la feina”. Un nòlit desfet a darrera hora va endarrerir el viatge del capità Bori. En Rodés, desesperat, va fer arribar notícies seves a la promesa per mitjà d’un vilanoví de bon cor que sortia en un altra embarcació que havia vingut a descarregar negres a L’Havana. “Que m’esperi fins a Santa Tecla!”, li va demanar.

L’embarcació del capità Bori enfilà les Columbretes el 20 de setembre amb una llevantada de mil dimonis i s’encomanà a tots els de dalt perquè no ho veia gens clar. Costava d’avançar perquè el vent, que venia de cara, s’arremolinava a pleret.  A les envistes de Tarragona el temporal era majúscul. En Bartomeu Bori les havia vistes de tots colors, però com aquella, mai. La brúixola havia embogit. Mantenir el rumb i dominar el timó era feina d’herois, negat com estaven ell i el pilot. La marineria resava entre renecs, i la càrrega – rom i cotó -, anava ben masegada.  Bori feia el cor fort, per bé que l’últim en què pensava era en el neguit i la por d’en Jaumet  Rodés, que més s’estimava no arribar que arribar tard i veure la promesa casada amb un dels que havia baixat de Campdàsens. Els esclats dels llamps deixaven entreveure el que podia ser el campanar de Creixell, el castell d’Altafulla, la planura de les platges de Sant Salvador i de Calafell. Negra nit, tempesta de vent i de pluja, onades passant per damunt del castell de proa. Vora la punta de Les Coves, els més valents resaven prometent exvots a la Mare de Déu del Vinyet, i els més agosarats anaven amunt i avall perquè el pal major feia estona que crequejava brandant com les capes dels portants del Sant Sepulcre. La nau girava, per duda, enmig de la fosca i de la cortina d’aigua que era un devessall. En Jaumet Rodés va sentir el catacrac sec del pal en partir-se i la mullena del velam que l’embolicava com si fos un bolquer, i ja no va recordar res més fins uns quants dies més tard. Mentrestant, a Can Girona, tot eren plors, i no per les collites que es perdien, l’aviram negat i pel fangar en què s’havien convertit els corrals i les eres. Però la nit i el dia següent, que era Santa Tecla van passar com aquell qui res, perquè a Sitges ningú no tenia cap altre afany que salvar la pell i els seus béns, si és que en tenien, plorar pels que no se n’havien sortit i lamentar tantes prometences sense efectes.

Temporal de setembre. Fot. Frèia Berg, 2012

No era el primer naufragi del capità Bartomeu Bori; al mar dels Sargassos, de jove, fent de pilot amb el vell Magí Ansaplena havia salvat la pell de miracle. Del que quedava del pont estant, Bori veia  com la nau esdevenia altra volta joguina de les aigües i del vent, arrossegada ara mar endins ara cap a les platges de més avall de Les Coves. No recordava el temps que tot plegat va durar. Va lluitar fins el darrer moment. Va obrir els ulls hores més tard, i el primer que va veure van ser els grans trossos de fusta renegrida en què s’havia convertit la seva embarcació i uns quants dels seus homes immòbils entre les dunes i els sorrals. Entre altres li semblar reconèixer en Jaumet Rodés. Llavors va tornar a tancar els ulls.

Un parell de mesos més tard va començar a escriure en una llibreta el que li semblava que volia recordar per sempre més i que els diaris de navegació no deien. Als cinquanta anys llargs rumiava si quedar-se a ca la Madrona, que l’esperava a la casa del carrer de la Carreta, voltada de les seves cinc criatures, o fer com el vell Ansaplena, que va desaparèixer al mar dels Sargassos. Mentrestant, en Jaume Rodés s’havia pogut casar amb la Bet de can Girona gràcies a aquell aiguat tan terrible que havia trencat les oracions a mig Catalunya la nit de Santa Tecla, i que va comportar que l’any següent que en moltes poblacions es rememorés, i no per celebrar-la, aquella nit tan tràgica. La popularitat de la Santa havia baixat uns quants punts en el rànquing de la devoció popular.

– La llibreta és fantàstica. ¿Què en fareu?
– No ho sé. Demà vindrà a buscar-me-la el que me la va deixar. Entre els papers hi ha una mica de tot: patents de sanitat, rebuts de la Germandat de Sant Telm, lletres de caramelles, algun programa de la Festa Major, rebuts del gas… Hi ha unes cartes d’uns americanos de Santiago que li demaneré que em deixi uns quants dies més, perquè parla dels Ribot. Tu què hi has trobat?
– El millor: el naufragi de l’embarcació del capità Bori al davant de Les Coves, la descripció de les envistes de La Punta a la llum dels llamps, com un paisatge fantasmagòric… Què diferent de la llum i el mar de Sitges que estem acostumats a contemplar!  En sabia, aquest Bori. Digues a l’amo dels papers que m’agradaria transcriure la llibreta sencera perquè és de novel.la.


Pocs dies més tard d’aquesta conversa, a Sitges va ploure a bots i barrals, i es va produir un embús de cotxes al carrer Espalter i al carrer d’Espanya d’aquells que fan època. A internet vaig veure-hi les fotografies dels cotxes fent la competència als castellers, i per tot arreu el fang que va envair cases i locals procedents d’aquesta entrada de Berverly Hills que  han fet on hi havia la Sínia Robert. L’aigua s’enfada quan li tapen els camins, i s’obre camí passant de tot. No, no em vaig recordar per res de l’aiguat de Santa Tecla. Però aquella tromba d’aigua va posar punt i final a la història de la llibreta del capità Bori. Perquè el constructor l’havia anada a buscar, efectivament, a casa de l’expert en americanos, i l’havia deixada juntament amb els altres papers al maletero del cotxe. El cotxe l’aparcava en un dels garatges particulars del carrer Espalter, en una d’aquelles cases on per una permuta, s’havia fet amb dos pisos i tres places d’aparcament. Dos dies després de la tromba d’aigua, el garatge encara era una massa de fang i de ferralla dins de la qual havia quedat engolida la llibreta del capità Bori. Per tant, ni transcripció ni novel.la.

Sort que el President de la Comissió de Festes m’ha demanat un article sobre Santa Tecla per al programa d’enguany, perquè ha estat l’excusa per desenterrar la història. Per cert, que la meva fillola finalment ha decidit fer el treball d’investigació sobre el Castell de Foc i la pirotècnica, perquè compta amb ajut de primer ordre com és l’Isidret. Però aquesta ja és una altra història.

Vaig escriure aquest conte per al Programa de la Festa Major de 2006. En Ramon Soler em va demanar algun article sobre Santa Tecla, i em va semblar que el millor que podia fer era parlar de l’aiguat de 1874 des de la més estricta imaginació. Per tant, res del que s’explica aquí és veritat llevat de l’encàrrec de l’article. Ho aclareixo perquè quan l’escrit es va publicar més d’una persona em va preguntar si havia arribat a fotocopiar la llibreta del capità Bori…

2 thoughts on “Santa Tecla i l’aiguat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s